Trinxeres de poder

Talment la divisió administrativa del territori no està resolta, malgrat que històricament s’han aplicat diversos invents. Fins i tot es dubta de la viabilitat dels petits ajuntaments, quan hi ha gran part del país poc poblat, obligant a reconsiderar l’administració d’alguns pobles i aconsella l’agrupació en municipis més potents. A la vegada, apareix la idea de serveis mancomunats per un teòric abaratiment i una millor gestió. S’admeten propostes. Però quan es toquen les coses de menjar hi ha qui fa càbales i descobreix el perill de perdre alguna prebenda. El poder és llaminer, tant si es tracta d’una minúscula alcaldia com d’una gran entitat supramunicipal. I un bon nombre de ciutadans estan atrapats en la dinàmica de poder presumir de ser regidor, conseller, diputat o parlamentari, a més dels bons ingressos per sous o en concepte de despeses de representació. Misèries de la vida i eròtica de poder, tant real com fictici.

Fa uns dos-cents anys es va introduir l’invent de les diputacions, que aviat esdevingueren entitats de molt poder en funció de la possibilitat de dotar-se d’elevats pressupostos i actuar de repartidora. La recuperació de la Generalitat portà el plantejament de suprimir-les –també les províncies– fins que l’esquerra descobrí que podien ser un cau de contrapoder al pujolisme més consolidat. Després, els interessos d’uns i altres encallà la reforma. Suprimir, res; si cal, afegir alguna cosa.

El 1987 s’apunta la necessitat d’una divisió comarcal, una idea que s’implementà amb una llei d’organització comarcal, aprovada el 2003, amb la creació de 41 consells comarcals, consells d’alcaldes i nomenaments de gerents i tot el servei administratiu complementari. Una nova trinxera a defensar, amb l’anunci de la creació de vegueries i amb el funcionament de l’Àrea Metropolitana barcelonina. Un gruix administratiu que acontentava moltes boques. Les noves entitats s’havien d’omplir de funcionaris i competències, i els petits regnes de taifes anaren demostrant que no hi havia barrets per a tants caps aspirants. A part d’això, els nous organismes s’apuntaren a la cerimònia de la confusió i es feu un garbuix per veure qui exercia les competències.

El març del 2017 el Consell Comarcal del Barcelonès decidí l’autodissolució, després de comprovar que tampoc era tan necessari. El Parlament i el govern de la Generalitat l’havien de fer efectiva. Finalment, aquest febrer s’ha iniciat el desmantellament, que es vol culminar abans de les eleccions municipals. Setanta administratius i un gerent hauran de trobar on col·locar-se. Segellar una trinxera costa, però cal fer-ho quan es demostra la seva inutilitat, encara que alguns hagin de renunciar al seu petit poder i deixin de cobrar unes dietes.