Crec en els jutges

Ho va dir prou clar un dels advocats, i tant li fa quin era: “Vostès no són aquí per fer de salvadors de la pàtria; vostès hi són per impartir justícia.” Però, és clar, un jutge pot sentir-se elegit precisament per ser un salvador de la pàtria. Quin honor! Fer de jutge deu estar a l’abast de qualsevol que hagi aprovat la carrera de dret i aprovat unes oposicions. Si n’hi ha, de jutges! Els que dirimeixen pugnes entre germans per repartir-se una herència, els que decideixen qui ha de tenir cura dels fills quan la parella se separa, els que miren de rescabalar els estafats per les màfies bancàries, els que imposen sancions gairebé simbòliques als lladregots i carteristes, els que intenten posar una mica d’equilibri entre els patrons i els seus obrers, els que vigilen que no es vulnerin els drets dels presos... Jutges mal pagats, amb pocs mitjans, atabalats per les causes que s’acumulen al despatx, sovint exercint lluny dels destins als que aspiren per lògica familiar. Fer de jutge ras, perdoneu, pot semblar senzill per als professionals del dret. Però no ho és.

Mireu, amics jutges importants que seieu a les més altes poltrones madrilenyes i esteu moderant les controvèrsies entre advocats acusadors i advocats d’acusats, que escolteu testimonis d’una banda i de l’altra, amb la simbòlica bena als ulls i la balança imaginària a la mà, malgrat el que s’ha vist fins ara, malgrat el que s’ha dit, jo encara em refio de tots vosaltres. Sou set escollits a qui l’Estat us encomana una feina ingrata i desagraïda: condemnar els líders del procés català. Perquè, això sí que no té retop, se us demana una condemna exemplar per a tots aquells que, confiant en unes regles del jóc que ells no controlaven, arriscaren el seu futur –perquè tenien l’encàrrec dels ciutadans– per mirar de salvar la seva pàtria fins allà on fos possible. L’Estat no tolera humiliacions. Recordeu: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra.” I el dia primer d’octubre la seva tossuderia absurda va resultar humiliada. I vosaltres heu de castigar la gosadia de tants votants en les esquenes dels acusats.

Sou gent important, senyories. Però sou jutges. Sabeu que la pàtria, qualsevol pàtria, viu més segura quan la justícia impera, quan els ciutadans poden confiar en vosaltres, quan no s’imposa la força a la raó, quan, per sobre de les diferències socials, de preparació, de cultura, de poder econòmic, els ciutadans són iguals davant la llei. Heu passat la vida mirant d’esquivar les influències, les pressions, les promeses i les amenaces. Creieu en el dret i en la justícia. Malgrat els desenganys que, ben probablement, us han fet trontollar els principis, al fons del vostre jo més íntim serveu, ben segur, el cor d’aquell jutge de poble que fóreu fa tants anys. Darrere les togues ben planxades i les punyetes emmidonades hi ha persones al servei de la Justícia (ara sí, en majúscula) que acabaran mantenint el dret dels homes per damunt de les conveniències dels poderosos ineptes.

Els acusats que teniu al davant, polítics o civils, mereixen poder creure que els jutgeu pel que van fer, sense permetre que els poderosos, que no van fer la seva feina quan calia, puguin riure, com han fet fins ara, gràcies a la fidelitat dels que consideren lacais seus.