Prou comèdia

L’advocat Melero pregunta: Per què no va prendre la paraula Puigdemont? I el seu client Forn respon: Perquè era un acte parlamentari. Melero segueix: la presidenta del Parlament va prendre alguna iniciativa? Forn constata: No, simplement va llegir perquè li toca per reglament. A partir d’aquí, l’intercanvi entre advocat i client és demolidor. Melero: Es va votar la part del document coneguda com a declaració unilateral d’independència? Forn: No. Es va llegir, però es van votar dues propostes de resolució. Melero: Es va aixecar la sessió. A l’hemicicle es va fer menció a alguna cosa que pogués fer pensar en el naixement d’un nou estat? Forn: No. Hi va haver uns discursos polítics a les escales del Parlament. Melero: Les resolucions es van publicar? Forn: Les resolucions no es van publicar, ni al BOP ni al DOGC. Melero: Hi va haver algun altre moviment? Forn: No, cap. Cap. Melero: Es va aprovar algun decret de desenvolupament? Hi va haver alguna crida a la població? Forn: No. Melero: Es va comunicar al govern de l’Estat espanyol la decisió del Parlament? Forn: No. Melero: Es va trucar a les cancelleries europees per comunicar la resolució emanada del Parlament? Forn: Posteriorment no hi va haver cap resolució ni acte administratiu.

Total. Tenia raó aquell mosso: la República no existeix. L’insult, això sí, se l’hauria pogut estalviar. El judici havia d’haver acabat en aquell moment, si no fos que el que va explicar Joaquim Forn ja ho sabíem. Així que deixin de fer teatre els uns i els altres. Els uns, que deixin de fer el ridícul amb una república imaginària. Els altres, que abandonin la venjança, perquè tot això ja ho sabien i aquest judici és una farsa. Els presos i exiliats tenen dret a ser lliures i els ciutadans tenim dret a jutjar-los a les urnes. Cosa que no hem pogut fer per culpa del Suprem però també per l’aplicació en forma –aquest sí– de cop d’estat, de l’article 155. Escoltin l’exvicepresident del Constitucional Luis López Guerra. Conclouran que qui s’hauria de jutjar és Mariano Rajoy.