Full de ruta
L’exemple de Carles Rahola
La sentència estava escrita d’antuvi i el judici va ser una farsa justificativa per a la condemna perquè Rahola representava la llibertat, la cultura i Catalunya
El 15 de març farà vuitanta anys que Carles Rahola va ser afusellat al cementiri de Girona. Rahola va ser l’únic escriptor executat pels franquistes, perquè la majoria dels que haurien pogut seguir aquest camí van agafar, per sort, el camí cap a l’exili. Rahola, que no havia militat en cap partit, va ser delegat de la Generalitat a Girona, però era bàsicament un intel·lectual, un escriptor erudit i un brillant articulista a L’Autonomista, el diari del seu germà Darius. El Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona entreguen des de fa deu anys els premis Rahola, que també té un carrer, una biblioteca i un institut a la ciutat que porten el seu nom. Dins de la Setmana dels Rahola, dilluns passat, els historiadors Joaquim Nadal i Xavier Carmaniu van glossar la seva figura, ben conduïts per Cristina Masanès, però van arribar a la conclusió que la basta i interessant obra de Rahola no és gens coneguda fora de Girona. I és una pena. Caldran molts esforços per fer arribar els valors cívics, pacífics i republicans de Rahola arreu del país. A Rahola el van condemnar en un judici sumaríssim, sense cap garantia. De fet, ell, que no havia fet mai mal a ningú, va salvar molta gent, començant per un munt de canonges de la catedral que estaven en perill i que van declarar a favor seu en el judici. Totes les declaracions li van ser favorables, menys una, virulenta, d’un individu que deia que es feia amb Darius (el seu germà) i amb el comissari de la Generalitat. Doncs bé, les declaracions gairebé unànimes a favor i les veus que van demanar clemència contra la previsible pena de mort acordada no van servir de res. Tres articles al diari van servir per justificar una injustificable condemna. Es va intentar retardar el enterado de Franco, però res no va evitar l’execució malgrat els intents de la família. La sentència estava escrita d’antuvi i el judici va ser una farsa justificativa per a una condemna ja dictada perquè Rahola representava el que més odiaven: la llibertat, la cultura i Catalunya. Els sona?
