Full de ruta
Una farsa
Només de mirar una mica les trajectòries i les biografies dels membres de la sala del Tribunal Suprem que haurà de condemnar o absoldre els líders independentistes –i també les dels fiscals–, ja podem fer-nos a la idea del que serà la sentència. No ens equivocarem gaire si afirmem que ja està decidida i escrita des de fa molt de temps.
Que hom no es confongui amb el resultat dels interrogatoris als acusats, que vistos sense context poden fer pensar que serà gairebé impossible demostrar la rebel·lió, la sedició i la malversació. Primer, perquè en aquests tipus de judicis polítics –com els que es van fer contra l’independentisme basc– les sentències mai no es fonamenten en les manifestacions dels acusats (excepte si són autoinculpatòries), sinó en les proves testificals directes, documentals i pericials. L’actitud del president de la sala només cerca de guardar les formes per evitar que la clatellada d’Estrasburg sigui massa contundent, però en el fons l’animadversió contra els acusats és manifesta.
De la mateixa manera es fa palesa a tothora la desídia de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Interrogatoris mal preparats, papers sense traduir que no entenen, noms equivocats, cotxes patrulla fantasmes que es multipliquen inexplicablement.
Aquests detalls mostren que els acusadors no tenen gaire preocupació a provar de manera incontestable els fets, perquè la condemna caurà tant sí com no. Fan bé els acusats d’aprofitar els interrogatoris per deixar clara la falta de substància de les acusacions.
La desfilada de testimonis pot afegir més elements de circ al judici, enmig d’una campanya electoral on Catalunya i els catalans tornaran a ser protagonistes. El judici és una farsa, però l’efectivitat de la repressió no és cap broma, i arriba a tots els racons de l’independentisme, a la presó, a l’exili i a dins de Catalunya.