Injustícies judicials

A la injustícia suprema que representa tenir asseguts al banc dels acusats els presos polítics cal afegir-hi petites injustícies paral·leles que agreugen la seva situació. Per exemple, la incapacitat a l’hora de gestionar de manera mínimament civilitzada l’accés del públic a la sala per tal d’evitar que els aspirants, entre els quals hi ha familiars i observadors internacionals, hagin de fer cua des de les cinc del matí. La manca de previsió tècnica per veure abans de començar que caldrien micròfons sense fil per facilitar l’enregistrament de les declaracions. El fet que s’encalli la sessió cada vegada que cal projectar un document sol·licitat per les defenses o per la fiscalia, textos que costa trobar, sovint desenfocats i amb el cos de lletra massa petit. I també que aquest sigui un dels pocs judicis on els acusats es veuen obligats a declarar pràcticament d’esquena als inquisidors, forçats a fer continuades giragonses de coll. Indefensió, també, de les cervicals. A tot aquest festival de despropòsits s’hi afegeix, és clar, la carcassa. “Una mampara de vidre blindat separa els processats de la resta de persones assistents a la vista, quatre familiars per cada processat, observadors de les diferents regions militars i públic.” La descripció correspon a la celebració, el febrer del 1982, del judici als acusats de participar un any abans al cop d’estat liderat pel tinent coronel Tejero, seguint la lògica terminològica de la caverna, l’antecedent immediat del suposat cop d’estat que actualment es jutja al Tribunal Suprem. Aleshores la carcassa era sensiblement diferent. Per tal d’encabir amb més comoditat tribunal, públic i encausats, es van habilitar més de mil metres quadrats del Servei Geogràfic de l’exèrcit espanyol a Madrid i els processats van ser interrogats de cara, sense necessitat d’agafar mal de coll. I, ho hem dit abans i convé subratllar-ho, protegits per un vidre blindat. Mampara protectora per als militars alçats i morrió lingüístic per als independentistes catalans.