Opinió

Tribuna

Revolucions: ja no n’hi ha?

Qui no ha estat mai una mica revo­lu­ci­o­nari? Tots hem fet pot­ser un gir en els estu­dis, o en el cer­cle pre­fe­rit d’amis­tats, o al lloc on resi­dim, o en la dis­tri­bució de lli­bres i altres andròmines a la pròpia habi­tació. Tot­hom ha cer­cat de fer can­vis sub­jec­ti­va­ment radi­cals. Alguns, en dur-los a l’objec­ti­vi­tat, s’han ado­nat que no era només un somni sinó un canvi real de debò. “La galli­neta ha dit que prou, ja no vull pon­dre cap més ou...”, can­tava en Llach (1972), i con­cloïa: “Visca la revo­lució.” Pot fer-se dramàtic.

Si anem a la teo­ria, ens podem qüesti­o­nar: tota revo­lució ha de ser vio­lenta? Són “dolen­tes” o bé són “impres­cin­di­bles” per al progrés? De totes se n’ha dit. Coin­ci­di­rem en el fet que es tracta de trans­for­ma­ci­ons sob­ta­des, pro­fun­des, d’una estruc­tura o un ordre fixats, i no només de fenòmens com ara “evo­lució, tran­sició i crisi”. Són “nove­tats”, molt més que sim­ples “revol­tes” (d’aques­tes en tenim cada dia, arreu). I la violència?: depèn més de les “cir­cumstàncies” que no pas del “con­cepte” (desem­mas­ca­rem els novel·lis­tes de l’1-O). Sí, cal remar­car un detall: les revo­lu­ci­ons són con­seqüència de pro­ces­sos col·lec­tius, no invents estra­fo­la­ris de genis aïllats. Alguns –o molts– veuen impres­cin­di­ble can­viar un statu quo injust i insu­por­ta­ble, i se la juguen: posen fil a l’agu­lla per bas­tir quel­com nou.

M’atrau “la Revo­lució Glo­ri­osa” (1688, Angla­terra), l’aixe­ca­ment de les clas­ses altes con­tra els intents abso­lu­tis­tes de Jaume II. Calia limi­tar el poder del rei i allu­nyar el cato­li­cisme –còctel poli­ti­co­re­ligiós per­fecte– i es va resol­dre amb un radi­cal canvi de dinas­tia. He relle­git l’extens 1688. The first modern revo­lu­tion (Yale, 2009), de l’Steve Pin­cus, i em col­peix la tesi: no només “defen­sa­ven” el seu pecu­liar estil de vida par­la­men­tari, sinó que “van crear” un nou tipus d’estat modern, 100 anys abans que a França. Va ser més que una revolta, va ser radi­cal. Com tan­tes altres: la científica del XVII, la de 1789 o les libe­rals del XIX, con­tra l’escla­vi­tud, la indus­trial, la russa, la dels drets humans, la des­co­lo­nit­zació, l’hon­ga­resa del 56, la del maig del 68, la digi­tal, la Pri­ma­vera Àrab del Magrib, la tec­nològica o l’ecològica, etc. No exis­tim immòbils, con­ser­va­dors, momi­fi­cats. Força nois i noies de pri­mer de bat­xi­lle­rat de qua­tre ins­ti­tuts giro­nins tenen sort: refle­xi­o­nen enguany sobre l’Europa de les revo­lu­ci­ons (filo­ara.cat/de19). Ja hi tre­ba­llen: serà la 10a edició d’aquesta jor­nada anual, cele­brada al vol­tant d’una festa, la de la Unió Euro­pea (9 de maig). A veure què en tre­uen: on neix el mal de la “revo­lució”? Tot s’hi val? Com s’atu­ren? Ara, quan tants pobles volem anar a millor, se’ns aixe­quen els pit­jors mons­tres del pas­sat: pot­ser així enten­drem com la invo­lució mata l’espe­rit huma­nista i democràtic. A La decadència de les revo­lu­ci­ons (CCCB, 2018) es denun­cia que han com nar­co­tit­zat el “dimoni revo­lu­ci­o­nari”, sua­vit­zant-lo en el dir (per la cen­sura i la por) i reduint-ne el pres­tigi a sim­ple reclam publi­ci­tari o mar­xan­datge del Che. Tot ple­gat: un frau. Què en pen­sen: tro­ba­rem algun fil vital bo i neces­sari en les revo­lu­ci­ons huma­nes? O seran només “sub­pro­duc­tes” per a lli­bres d’història i jocs en 3D?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.