La comunicació amb els ciutadans

Aquesta és la quarta entrada d’articles sobre la visió de les principals línies d’intervenció en un model de ciutat per a la propera dècada. En l’època de la comunicació digital, els ajuntaments disposen d’una ocasió única per ajustar els seus models de comunicació i actualitzar-los a les tecnologies més innovadores. I no solament s’han d’actualitzar els instruments comunicatius sinó, i sobretot, els missatges que s’emeten. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que han canviat els mitjans però no els continguts. El que es vol dir o fer saber continua mantenint els mateixos formats de fa dècades a pesar que ara s’utilitzin un munt de webs no sempre prou intuïtives. Les rutines no han pas canviat. I en això vull incidir. Les xarxes de comunicació més conegudes, Twitter, Facebook, WhatsApp, Messenger, correu, SMS, estan a l’abast de la majoria de ciutadans que utilitzen aquestes eines comunicatives. I és contradictori que això no passi perquè “comunicar” vol dir posar en “comú” o compartir i què no hi ha res més noble que compartir els objectius d’un govern en la millora de la seva ciutat. Alerto que no sempre que algú vol comunicar hi ha algú a l’altre costat. La fredor, la manca de sentiments en la tramesa d’informació a través de les xarxes, malgrat les emoticones, la simplicitat de la informació per les limitacions de les mateixes xarxes, el poc control sobre el que es transmet, la regulació insuficient i la poca formació en l’ús, que no abús, d’aquest sistema complex, comporten una reducció del seu potencial i alta responsabilitat dels emissors que han de triar entre els diversos canals de comunicació aquell més eficaç.

Els webs o les aplicacions municipals tenen encara molt de camí per endavant per no tant pel seu potencial, que també, sinó per les funcionalitats que tenen. La manca d’agilitat en les respostes, quan n’hi ha, a les demandes de l’usuari a qui se sol·licita participació, és bastant limitada. L’aplicació de l’Ajuntament de Girona o la de Sant Feliu de Guíxols, per posar dos exemples recents, no estan responent a les expectatives. Com a prova, només una vegada he rebut resposta, per part de la policia, de les diverses queixes que he efectuat. La segona, he obtingut un missatge enllaunat i impersonal digne dels primers temps de la telefonia mòbil. Si comunicar és prendre en consideració els ciutadans i si les tecnologies han de servir per fer-ho, estem encara lluny que això sigui així.

La comunicació ha de concentrar la gestió dels ciutadans en tres tipus de comunicacions: les personals, aquelles que tenen a veure amb les persones i els seus problemes; les culturals, aquelles que es relacionen amb el coneixement; i les de gestió, aquelles que simplifiquen procediments i agilitzen els tràmits amb l’administració. Totes tres s’haurien de poder fer des de qualsevol terminal igual que podrem fer algun dia amb les votacions. I em diran que això ja es fa (pressupostos participats). Bé, seria un altre debat. I la millora de les comunicacions, solament possibles si s’arriba a la inclusió tecnològica, serà aquella que superi l’analfabetisme funcional de la tècnica i permeti (gran objectiu electoral i necessari) que arribi a tots els grups socials, a totes les entitats i associacions i a cada ciutadà en particular. La solució dels conflictes (avisar, reparar bens comuns, denunciar), la participació ciutadana (campanyes de pressupostos o votacions), la gestió (tràmits administratius a través de l’oficina única) i l’accessibilitat a tots els regidors i regidores, alcaldessa i tècnics de forma àgil, permanent i receptiva, continuen sent matèria pendent de la nostra administració. La prova, feu-la, escriviu al vostre regidor i espereu resposta. Jo, que ho he fet, encara l’espero. I d’això, ja fa tres setmanes. A Salt, m’han respost, després d’un mes. Casualitat? No ho sé, però en deixo constància.