Jo acuso

El desenvolupament del judici està posant sobre la taula quins són els fonaments de les acusacions de la fiscalia i dels jutges que li han fet el joc. Sempre ens trobem amb atestats i informes de la Guàrdia Civil o de la Policia que parteixen de falsejar la realitat amb la voluntat explícita d’imputar un delicte a una persona o entitat que algú ha considerat objectiu polític a abatre. No és casualitat que aquesta setmana hagi aparegut un nou informe lliurat a fiscalia per intentar encausar el president Torra sobre la base d’un llibre publicat molt temps abans d’assolir l’actual responsabilitat. És una modalitat de delicte retroactiu: una obra de creativitat policial encomiable. Com que Torra ara és president, l’acusen per unes elucubracions teòriques redactades quan no pintava res.

És el cas contrari al que m’he trobat quan la Guàrdia civil, el gener del 2018, em situava en una llista de perillosos a investigar. En el marc d’una llista d’una trentena de corresponsals del secretari Lluís Salvador, a qui li havien intervingut els correus. Tots ells membres de l’administració, excepte un servidor. Segons la Guàrdia Civil el meu article “Balanç” (15-7-2017) era el full de ruta per respondre al govern de Madrid. Aquest article enviat a la direcció d’El Punt Avui i en còpia oculta a una sèrie de VIP, és el que servia per dir que el “diputat” Huguet (no ho soc des del 2006) era el guia espiritual de la rebel·lió.

Amb aquest precedent de diana a abatre, no és estrany que, quan hi hagué la denúncia de la secretària del jutjat 13 per difusió en diaris i xarxes de la seva foto i les seves tendències polítiques, la Guàrdia Civil (07-2018) decideix que l’únic responsable a imputar soc jo. L’únic, malgrat que la denúncia de la secretària citava els digitals Público i OK diario i les xarxes socials en general on es van produir milers de tuits i retuits amb les dades polítiques de la senyora.

Qui decideix, doncs, la diana? Per què es decideix la diana? Només cal mirar l’atestat per comprovar que, a la fi, la tria correspon a la meva militància política i al relleu públic que he tingut en el passat en ser membre del govern. Es diu així textualment. Ens trobaríem, així, davant d’un cas d’acusació per un fet actual basat en la rellevància retroactiva de l’autor. El dossier policial va fer servir com a proves contra mi les respostes de trolls espanyolistes que induïen a una finalitat violenta d’un retuit que era de simple divulgació. De fet, l’interrogatori de la fiscalia anava insistint en la intenció del tuit en la mateixa línia que aquests dies hem vist que actuaven els fiscals contra els acusats al TS. Es persegueix per opinió, ideologia o suposada intenció. I la prova n’és que en el meu atestat s’acaba també posant com a prova l’article “Deures d’estiu”, publicat en aquest diari (28-7-2018).

Hi ha un sistemàtic esbiaixament de proves dels informes policials. De la mateixa manera que es van cuidar de reproduir els tuits dels trolls que pretenien adjudicar-me un delicte de coacció, no van reproduir cap de les opinions pròpies dels darrers dos anys en què he defensat la no-violència, i m’he mullat contra els qui defensen els escraches o les accions amb cares tapades. Aquestes opinions, que són les meves, no apareixien en l’informe policial; com tampoc han aparegut les crides a denunciar els violents i infiltrats del Jordi Cuixart i del Jordi Sànchez el 20-S.

Amb la capacitat d’investigar que té la Guàrdia civil i el seu Grupo de Redes Sociales de la Brigada Provincial de Información de Barcelona, per què només s’acumulen aquelles suposades proves que poden incriminar els acusats, i mai les abundoses proves de descàrrec? No estem davant d’un monstruós cas de prevaricació i falsejament de proves? No són aquests greus delictes comesos per servidors públics i que la fiscalia també va abonar, donant-les per bones?

En el context de la base judicial de Catalunya estic content de la fi del meu cas. Tant la interlocutòria del jutge com la decisió de l’Audiència situen el meu tuit en el marc de la llibertat d’expressió defensada pel Tribunal de Drets Humans i per la mateixa Constitució. Però als nostres dirigents que són a Madrid, els han estafat la possibilitat de ser jutjats a Catalunya com els correspondria i de tenir una opció de recurs que ara no tindran. Llavors, sentint Santamaría i Rajoy tirant pilotes fora, quina és l’escala de comandament que va des del rei fins al camàlic de les forces d’ordre que elabora dossiers que, en el millor dels casos per omissió, són falsos i poden comportar anys i anys de presó a ciutadans innocents? Algú emprendrà accions contra aquests delictes? De moment, jo acuso.