Cop de timó a Mèxic

Si el govern de Mèxic canvia d’actitud respecte de la independència de Catalunya, no farà altra cosa que recórrer a la política exterior que antany li va donar tant de prestigi internacional. Cal recordar que l’ajuda als refugiats republicans (catalans, espanyols, italians, jueus, etc.) i el permanent repudi al règim del general Franco imposat i sostingut per potències estrangeres, anava perfectament d’acord amb els principis establerts per la Revolució Mexicana de començaments del segle XX i la Constitució que d’ella va sorgir. Cal recordar que molt abans que ho fes el president Wilson dels Estats Units, la política exterior mexicana, estructurada per Lluís Cabrera, Genaro Estrada i els filocatalans Narciso Bassols i Isidro Fabela, ja esgrimia el dret d’autodeterminació dels pobles i l’obligació que aquests resolguessin llurs controvèrsies sempre pacíficament.

Aquests principis van tenir un enorme valor també pel que fa a tants exiliats de diversos indrets de l’Amèrica Llatina, a més dels perseguits pel totalitarisme europeu. Era realment motiu d’orgull –jo mateix ho vaig sentir amb intensitat– anar pel món, com dèiem, representant “l’àguila i la serp” del nostre escut nacional. Era molta la gent que ho considerava així. Malauradament va començar a fer aigües a mesura que, a partir dels anys noranta, els governs s’anaren decantant cap al neoliberalisme, i s’acabà d’ensorrar quan, l’any 2000, un partit de dretes portà successivament dos autèntics carallots a la presidència de Mèxic i els feu inclinar-se servilment davant dels grans capitals. Va ser quan la globalització esdevingué una nova cara de la colonització. El mal fou que els manaires del PRI, quan aquest va recuperar el govern l’any 2012, pel que fa a la política exterior i a molts aspectes de la interior, van seguir el mateix camí i senzillament van trair els seus principis i el que esperaven les seves bases. Qui els va recollir i convocar va acabar guanyant d’una manera aclaparadora el passat 2018 i, diuen que d’acord amb les noves circumstàncies, les antigues banderes “revolucionàries” es tornen a enlairar, mirant de rectificar però rectificant moltes maneres de fer que segueixen sent inadmissibles.

El govern de Peña Nieto, qui ara s’amaga per cert a la capital d’Espanya, es pot dir clarament, va ser un autèntic traïdor als qui van votar per ell, quan va declarar que no reconeixeria de cap manera la independència de Catalunya i la seva ambaixadora a Espanya va actuar de manera conseqüent, negant-se fins i tot a obrir les cartes que li enviava el govern de Catalunya: quina vergonya! Sembla que la posició mexicana pel que fa al “procés” canviarà. L’actitud de l’actual govern respecte a la situació de Veneçuela, contrària a la llepaculs del govern anterior i cercant, com Itàlia, Uruguai i altres, “una solució pacífica de la controvèrsia” que no regali el petroli d’aquest país al neofeixisme nord-americà, n’és una prova... i també sembla que ho és un conjunt de comentaris no gaire públics encara, de gent de primera línia. Potser valdria la pena de demanar a certs personatges catalans, com ara Carod-Rovira, que hi van tenir bons tractes fa anys, que recuperin els llaços que es van establir...