Opinió

Caiguda lliure

Audiències i eleccions

“Han començat a proliferar unes tertúlies televisives de format pedantesc

No tinc per costum seguir cap d’aquests programes televisius dits de tertúlia que, més que per l’intercanvi d’opinions, se sostenen en el guirigall. En general, m’incomoda veure gent discutint a crits, i em desconcerta encara més que això tingui un públic. Les mateixes cadenes crec que van adonar-se que, escàndol rere escàndol, potser havien tocat sostre, perquè ben mirat res ja no escandalitzava ningú. Cridar més que l’altre, insultar-lo barroerament i aixecar-se d’un bot de la cadira per abandonar el plató amb posat altiu havia acabat sent una variant massa previsible del guió. Per fer front a la devaluació a què havia arribat la tertúlia entesa com a espectacle de varietés, han començat a proliferar uns altres programes que assagen un format pedantesc, consistent a sotmetre igualment els convidats al tercer grau però fent veure que la cita és la mar de cordial i que té lloc en un entorn encorbatat i polit, res a veure amb aquell podrimener a què ens havien acostumat Pepe Navarro i la seva tassa llardosa. És doncs en un estat d’ensonyament molt pertinent al cas que, havent rentat els plats, m’uneixo a la família escarxofant-me davant del televisor, i se m’apareix una cosa que en diuen Chester. “Què fas mirant això?”, goso queixar-me, ofegant un badall que no em dona gaire convicció. “Mira...”, fa l’home de la casa, com podia haver pestanyejat o escopit una ungla rosegada fent punteria a l’aire. A aquella hora i en aquell estat, la conversa ja no evoluciona més, de manera que donem per bo el que hi ha, fins que un dels dos, arrencant-se de dins un esquerdill d’esperit encara viu, deixa anar: “Hi ha nivell, eh?”

Em fa l’efecte que no fem sinó reproduir una escena que ara mateix pot estar tenint lloc a centenars de llars com la nostra; milers de ciutadans deixant-se caure al pou per pura vagància. Es veu que el tema d’avui és el perdó, i el presentador, que no té l’obligació d’haver llegit Jankélévitx, posem per cas, deixa anar coses com ara “es pot perdonar, però no oblidar”, arquejant molt les celles en un gest que vol ser d’intel·ligència i que més aviat recorda un cobrador de la llum amb dos carajillos de més entre pit i esquena. Aquesta classe de programes són els que dominen tots els rànquings d’audiència, i tothom ho considera normal. Però si extrapoléssim aquest barem al sistema electoral, basat en el govern de les majories, la democràcia quedaria molt mal parada. Sort que sempre s’ha de considerar la meravellosa irresponsabilitat de l’ésser humà, de manera que em consolo pensant que més d’un addicte a productes infectes pot ser un votant conscienciós. Però em temo que, per la mateixa regla de tres, també hi deu haver fanàtics dels documentals afins a l’extrema dreta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.