‘Chapeau!’

Donem per fet, perquè la Bíblia en dona una pista, que la primera peça de vestir va ser la que va cobrir “les parts”. Ja m’entenen. ¿No van tenir prioritat les sabates? No hi havia camins, el terra era molt punxegut, i si es tractava d’arribar a la verticalitat, a l’Homo erectus que ens fa diferents a tots els altres animals, les sabates havien de contribuir a l’equilibri i a no anar de tort a cada pas. O el cinturó. No el que lligava uns pantalons inexistents sinó el que permetia sostenir l’arma: un roc, una punta de sílex, una destral. La subsistència depenia de la corretja abans que dels calçotets. Jo m’inclino pel barret o alguna altra forma de protecció del cap. Les pedres de l’enemic ho aconsellaven, les arestes de les coves eren molt agressives. Jo cada vegada que he entrat en una cova prehistòrica m’he donat un cop al cap. La multiplicació de cops devia ser al final mortal. I els nens? No havien de dur el cap protegit per bellugar-se entre tantes pedres i poder arribar a l’edat adulta? Les gorres de cop, aquella mena de cistells de vímet invertits que eviten, o evitaven, que els petits de la casa es fessin traus amb les cadires, no tenen representació a l’exposició Chapeau! que aquests dies es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Aquí volia arribar: a aquesta exposició fantàstica. L’Antoni Llena me l’havia recomanada. Hi vaig anar dissabte. No sé per què es diu Chapeau!, tenint com tenim “barretada!”. Potser perquè París ha imposat la moda en els barrets, sobretot els de dona, i a Caldes se’n poden veure molts. L’exposició comença amb com han tractat els barrets els pintors i escultors moderns: Opisso, Casas, Smith, Picasso, Gargallo, els del Dau al Set... Per a Joan Ponç, el barret d’home era l’atribut del dimoni; per a Joan Brossa, un joc de màgia. Una gran foto d’Antoni Bernad ho certifica. Després hi ha els barrets corporis, autèntics. Els d’home, amb una vitrina queden enllestits. Hi ha el barret de copa de Fred Astaire, hi ha el salacot, hi ha la gorra de revolucionari... La fantasia i acumulació es troba a les vitrines dels barrets de dona. Els homes, quan entren en un lloc s’han de treure el barret. Les dones és preceptiu que el mantinguin posat, i la major amortització i la falta de manies ha fet treballar la imaginació. Josep Palau i Fabre, impulsor de la fundació que du el seu nom, tenia una devoció per Greta Garbo. Els barrets de la Divina tenen expositor a part. Cadascú té els seus mites: hi trobo a faltar el barret d’Audrey Hepburn el dia que va anar a les curses d’Ascot.

Era dissabte de carnaval. Al vespre van sortir molts barrets al carrer i als balls. Em sembla que els prehistòrics, quan de fer un ball ritual es tractava, primer de tot pensaven en el barret, de plomes o de cuir.