Estúpida crueltat

Prou vega­des s’ha par­lat del pla, intenció, arren­cada i feble­ses del judici “cas 1-O”; ara campa pel car­rer la gene­ra­lit­zada pro­testa per la vista de la causa, i la demanda de la seva sus­pensió, el desig que s’aixe­qui un fis­cal o el mateix pre­si­dent i digui: “Senyors, aca­bem d’una vegada, sus­pe­nem les ses­si­ons i anem-nos-en tots a casa.” Bona mesura, ni que repre­sentés una der­rota per als magis­trats de la mesa, per als fis­cals, etc. Tot fora millor que per­llon­gar un serial tele­vi­siu tan des­astrós. És impro­ba­ble que es pro­du­eixi aquest final feliç, i ja veu­rem com se’n sur­ten els qui tenen la pae­lla pel mànec.

Tot el que ha succeït des de la que­re­lla ini­cial de fis­ca­lia, després de l’ 1-O, ha trans­cor­re­gut dins una riuada de cru­el­tat. La ins­trucció estava car­re­gada de freda ira, de gens d’equa­ni­mi­tat, aquell jutge cara de pa va qua­li­fi­car dura­ment les acci­ons dels impu­tats i els va pen­jar l’eti­queta de con­su­mats delinqüents, i així podia dema­nar penes molt seve­res en atri­buir-los delic­tes de rebel·lió, sedició i mal­ver­sació de cabals. En va fer de tot ple­gat un bon paquet cap al tri­bu­nal que més enda­vant es cons­ti­tui­ria. I, segona cru­el­tat, el tri­bu­nal no fou el Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya, com cor­res­po­nia; hom va anun­ciar que serien jut­jats a Madrid i imme­di­a­ta­ment foren por­tats a pre­sons de l’altiplà, bas­tant lluny de la capi­tal. Trans­port molt cruel en aque­lla mena de “xeca” ambu­lant que és el gran furgó de la GC, viatge que feu retombs i durà una eter­ni­tat. A la presó, els interns que hi eren per delic­tes comuns no es cre­ien el que veien: els nous com­panys no eren gent de punyal ni reben­ta­pi­sos, ni tra­fi­cants de dro­gues o de dones, ni vio­la­dors ni car­te­ris­tes, ni esta­fa­dors, tenien estu­dis i havien estat en un govern.

Un ciu­tadà en presó pre­ven­tiva espera lògica­ment que aquesta reclusió duri poc, tot i que en tenim exem­ples dife­rents, com si les impu­ta­ci­ons fos­sin ja con­dem­nes. Cru­el­tat és que un cop fetes les diligències del jutge ins­truc­tor, aquests impu­tats que espe­ren ser jut­jats no siguin posats en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal, sinó que entrin en pre­sons i s’hi eter­nit­zin. Tot­hom ho va veure mala­ment, però mal­grat les rei­te­ra­des peti­ci­ons d’advo­cats, asso­ci­a­ci­ons pro drets civils, etc., els detin­guts tas­ta­ren llarga reixa sense haver vist un tri­bu­nal penal. Quan no se sap quin bena­ven­tu­rat espe­rit decidí que ja se’ls podia jut­jar, havia pas­sat prop d’un any i mig. Es va for­mar final­ment la mesa de sis jut­ges més el pre­si­dent i començà el judici. Hom hau­ria pogut tras­lla­dar els acu­sats a Madrid capi­tal, en un local prou vigi­lat, on hau­rien vis­cut les set­ma­nes que durés el pro­ce­di­ment. No: els acu­sats ani­rien al matí des de la presó, en els fur­gons de la GC, a Madrid; en deter­mi­nat lloc pas­sa­rien a les fur­go­ne­tes de la Poli­cia Naci­o­nal, que els por­ta­ria a la sala. És un viatge de qua­ranta minuts que han de fer d’anada i de tor­nada; això vol dir lle­var-se a les sis del matí i tor­nar a les nou del ves­pre, pràcti­ca­ment dues hores de viatge en con­junt, cosa fati­gosa, i després, per des­comp­tat, aguan­tar cada dia el judici, amb una parada de des­cans i dinar.

No podia el pre­si­dent del tri­bu­nal, tan melós en el seu dir, plan­te­jar més bon tracte als acu­sats? Per què ells i elles han de tenir menys bon esce­nari de reclusió que Tejero, que ell sí que va alçar-se en armes? Ho cons­tata tot­hom, se’n parla entre amics, cone­guts i salu­dats, arreu ens mani­fes­tem cada dia: els nos­tres hono­ra­bles acu­sats han vis­cut més d’un any de cru­el­tat con­ti­nu­ada; si ho resis­tei­xen, de tot ple­gat allò que els doldrà més serà el glaçat menys­preu, la cru­el­tat amb què con­ti­nu­a­da­ment se’ls haurà cas­ti­gat. Tots ens hem sen­tit soli­da­ris dels nos­tres repre­sen­tants, tan mal­trac­tats. No és estrany que per­so­nes del car­rer que, al començament, no s’impli­ca­ven en la pro­testa explícita i pot­ser ho mira­ven tot només com una anècdota des­a­gra­da­ble, ara esti­guin irri­ta­des, ence­ses, dol­gu­des, se sen­tin també menys­pre­a­des; sor­geix en elles el sen­ti­ment tan­tes vega­des explo­siu, dels cata­lans cons­ci­ents que, en qual­se­vol moment, poden ser vícti­mes de la Inqui­sició i d’una con­tumaç, estúpida cru­el­tat.