Aprendre a granular

La complexitat de les relacions socials, característiques personals, situacions i circumstàncies forcen a aprendre a simplificar, a liquidar. La societat líquida global n’és el seu gran i pitjor exponent, però en molts altres ordres de la vida no hi ha altra manera millor de confrontar situacions. Aquesta percepció de la imperiositat de prendre decisions reflecteix en tot cas la voluntat de transaccionar fets i trets en bé de quelcom modulable, adaptable, més manejable. A la política pública el granulat no ha arribat encara i moltes decisions es prenen amb informació grollera: es supera o no una determinada renda, la grandària és més gran que un determinant llindar, ultrapassa una data fixada. No hi ha grisos: o blanc o negre. Sense multicriteri, sense ponderar dimensions, sense variables multidimensionals, tan reals a la vida mateixa de persones, circumstàncies i modalitats.

Les disfuncions de mantenir l’alternativa actual, de situacions segmentades, cadascuna des d’una lògica diferent i sense un algoritme compartit són enormes. No granular vol dir prendre decisions bastes del tipus “entra / no entra” (per exemple en les prestacions públiques sanitàries): si entra, és totalment gratuït; altrament el cost complet l’ha d’assumir l’usuari. L’edat com a barrera n’és un altre: així a l’edat de jubilació, sense granular la possibilitat d’una jubilació prèvia o posterior. O tot o res. O pensió o a continuar cotitzant, reduint així, és clar, la possibilitat d’amortitzar unes contribucions que no per més elevades allargaran l’esperança de vida. Ho veiem també en els mínims elegibles: superar en un euro la renda que es guanya treballant en pot disminuir molts de subvenció o simplement et deixa de fer elegible. A l’empresa, passar de cent treballadors o d’un determinat volum de vendes marca tot un escenari sindical o fiscal de manera radical. Mantenir-se com a Pime per fruir de cert aixopluc implica un desincentiu que actua com a fre perquè l’empresa creixi. Graus i nivells a l’hora de baremar una persona funcionalment dependent estan marcats per un estàndard únic: un punt més o menys fan per prestacions força diferents. Tot això atorga drets i deures amb resultats incerts per a aquells beneficiaris que sovint només divergeixen marginalment. O és que amb 49 punts no és molt més proper a 51 que a 24, però ambdós es categoritzen com a diferents al voltant del tall de 50? Aquests salts, discontinuïtats, blancs/negres suposen de fet una pèrdua gran d’informació i de sensibilitat per tonalitats, situacions, circumstàncies que són a la realitat força contínues.

Contra això, cal fer espavilar la gestió pública. A la sanitat s’estableix el costum de si entra o no entra en catàleg un medicament: si entra, el proveïdor toca el cel, ja que té el finançament garantit; altrament és l’infern de l’aleatorietat del màrqueting per mirar d’aixecar la disposició lliure a pagar entre els consumidors; d’aquí que la pressió, lobbies, corrupteles per entrar al cel siguin enormes i de cost benefici normalment favorable. A les agències d’avaluació de noves tecnologies, si el benefici de la prestació no supera un determinat cost, aquesta es considera exclosa. No per efectivitat, sinó a causa d’un cost conjunturalment no assumible per les finances públiques. En la mesura que en una “societat lliure” el que l’estat no dona no resta prohibit, el no copagament és pagament, de fet, per al cent per cent. A les pensions, l’experiència mostra que cal granular punts de drets de manera contínua ja que en la decisió hi intervenen molts factors interrelacionats que tenen el criteri únic de decisió en el benestar de l’individu i en el social a l’hora de valorar conjuntament aspectes intra i intergeneracionals, tals com la llargada de la carrera de cotitzacions, les bases per les quals es contribueix, les puntes i els valls dels guanys al llarg de la vida, les diferències en el cost de l’esforç per sufragar-les, la consideració dels guariments a la llar o maternitat, els canvis a l’esperança de vida, a la bona salut per continuar o no treballant i en diferent ritme i tipus de treball... i sempre des del gradient social que el tipus d’educació marca. A més, en els sistemes de protecció social moderns, la justícia de rendes entre actius i pensionistes demanda ajustos en els equilibris intergeneracionals davant dels impactes demogràfics i de productivitat.

Granular, valorar nocionalment o virtualment, graduar continuadament permet, finalment, reescalar el valor dels punts, en vista dels recursos disponibles fent sostenible el seu finançament, tant a les verdes com a les madures, fent-ne igualment a totes les parts partícips. Estem parlant així de continuïtat contra la discreció (en el sentit de les variables discretes, dicotòmiques). El “gra fi” és per això el terme més adient, que ve de la fotografia: com més fi, millor definició i menys percepció de “pèrdues informatives”. Però l’assoliment d’unes imatges de gra fi està naturalment associada a qüestions d’exposició (temps), llum (informació) i moviment (actuar i no només parlar). Granular permet també cohesionar millor: el tot o res és un camí que pot acabar polaritzant la societat per incapacitat o incompetència de la gestió pública.