Enric Millo surt a la llum

Un vespre de l’any 2003 vaig ser convocat a un sopar festiu pel personal d’aquest diari. El lloc era un restaurant de Fornells de la Selva, prop de Girona. Vaig arribar més aviat del compte i com que no hi havia encara ningú, vaig deambular per les dependències de l’establiment, que em sembla que també feia les funcions d’hotel. Vaig entrar en una sala fosca que comunicava amb el bar i d’entre les tenebres va sorgir un home que responia a les faccions d’Enric Millo. Anava sol. Estava sol. La seva formació política, CiU, acabava d’anunciar-li que no tornaria a ser el cap de llista a la demarcació gironina. Havia fet, per aquest motiu, algunes manifestacions de disgust molt acusades. No havíem coincidit mai, però ens vam saludar perquè cada u tenia de l’altre imatges facials. Va ser una salutació fugaç. No va estar per mi. Vaig intuir que havia tingut notícia d’aquell sopar que reunia periodistes –a Girona se sap tot– i que en buscava un que fos dipositari dels seus laments i les seves invectives contra el seu partit –era d’Unió– i contra la coalició CiU. És de domini públic que per seguir l’activitat política va sol·licitar l’entrada a ERC, un altre partit nacionalista antic i amb màrtirs. No el van voler. El PP va ser més receptiu. S’hi va afiliar, i hi va escalar posicions immediates. Al Parlament, els antics companys de partit i els d’ERC li feien el buit. Aquestes coses fan mal. Va ser nomenat delegat del govern de Madrid a Catalunya. Ocupava el càrrec durant els fets de l’octubre del 2017, i també durant l’aplicació de l’article 155.

En el judici que se celebra al Tribunal Suprem contra l’independentisme, Enric Millo va ser ahir cridat a declarar. De tots els polítics, és el que més ha insistit en la “violència” del primer d’octubre i dels dies adjacents. Molts dels acusats són antics companys seus d’hemicicle. Hi ha els que li van negar la candidatura per Girona quan era d’Unió i els que li van rebutjar la butlleta d’inscripció a ERC. Les seves declaracions d’ahir marquen el camí de la presó per a ells perquè la “violència” de què parla justifica la “rebel·lió” que els fiscals fins ara buscaven sense èxit. El 155 li va estar bé. L’hi estaria igualment si fos a perpetuïtat. O jo o el diluvi. L’home a l’ombra en aquell hotel ha sortit a la llum. Li van preguntar si volia que durant la declaració se li amagués el rostre. Va dir que no i els focus de la sala van ser per a ell.

Va donar a entendre que havia conegut Carles Puigdemont sent aquest president de la Generalitat. Tots dos han tingut activitat a Girona, on se sap tot i també es coneix tothom. Abans Puigdemont havia estat alcalde de la ciutat. Com que va començar treballant a El Punt, és probable que el futur president fos en aquell sopar que Millo, disgustat, escrutava de lluny.