El nostre 8-M

Un altre 8-M. Però el de demà és el primer 8-M després del 8-M. Perquè el 8-M de l’any passat va marcar un punt d’inflexió respecte dels anteriors. Hi va haver un abans i un després per un doble motiu: perquè la jornada reivindicativa va esdevenir una vaga significativa (amb tot el que comporta de sacseig social) i perquè va marcar un punt de no retorn. Les dones es van plantar i van dir que per sota del 8-M del 2018 ja no hi tornarien mai més. I és evident que queda molta feina a fer: la passa endavant és tan insuficient com irreversible. Perquè ara s’acosta un nou 8-M i ja ha impregnat els carrers, els mitjans de comunicació i les promeses de precampanya electoral. Perquè el gran èxit del 8-M passat és que la causa no ha interpel·lat només les dones sinó també els homes, que, en bona mesura, han (hem) hagut de revisar els nostres paràmetres. Fins i tot els que es tenien pels homes menys masclistes del món s’han autoanalitzat per veure si el seu comportament, el seu llenguatge, les seves accions i –més important– les seves omissions, constitueixen un agent actiu, passiu o de resistència al canvi. I per arribar a aquest estadi és imprescindible que els homes saltem la primera barrera de totes, la de pensar que allò no els afecta o que el feminisme és una exageració. No es tracta de posar-nos tots a lluir un llaç lila; la fase del postureig també l’hauríem de superar perquè no deixa de ser un còmode escut que protegeix la nostra zona de confort. Una zona de confort masculina que, en realitat, és el sostre de vidre de les dones, i per tant el mur que encara ens separa i que és el que cal trencar per eliminar, de cop, qualsevol rastre de masclisme. Arriba un altre 8-M. Però el de demà és el primer 8-M després del 8-M. I per tant, podria ser el nostre 8-M, el dels homes. Només així estarem més a prop que sigui l’últim.