El duel

Deien les cròniques d’aquest cap de setmana que el president Puigdemont ha imposat definitivament les seves tesis al PDeCAT i que ha aconseguit fer les llistes que ell volia, tant al Congrés com a Europa com a l’Ajuntament de Barcelona. És evident. Però a mi em sembla que la cosa ha anat molt més enllà. Puigdemont ha posat fi, ara sí, a la puta i la Ramoneta (o al peix al cove, com vostès vulguin) que durant anys ha caracteritzat l’espai pre o post convergent, que no sé mai com dir-ho. De la llista n’han saltat els representants de “la Convergència de sempre” (llegeixi’s Campuzano, Xuclà o Pascal) i la línia més independentista ha triomfat sobre la més moderada, o bé perquè ja no era significativa o bé perquè intuïen que Puigdemont, exiliat a Bèlgica i amb totes les amenaces del món sobre seu, els engegaria a dida si l’aposta per la independència no era prou clara. Puigdemont ha fet una mena de 21-D, quan el partit li va donar carta blanca per fer les llistes que va voler i va acabar enviant a la paperera de la història totes les enquestes que pronosticaven una desfeta al PDeCAT. No només ho vol tornar a fer sinó que ha anat més enllà. Perquè aquest cop ha anunciat que serà cap de llista a les eleccions europees. Vol que Tajani el deixi entrar a fer discursos. Però no només això: serà el primer cop que els catalans hauran d’escollir en unes eleccions entre Puigdemont i Junqueras. No ha passat mai. Puigdemont va arribar a la presidència de la Generalitat a principi del 2016, substituint Mas a darrera hora, i Junqueras va ser el seu vicepresident. En un moment en què de la unitat estratègica se’n parla molt però el més calent és a l’aigüera (i si tenim en compte que venen tres eleccions seguides hi continuarà essent durant uns quants mesos), tot plegat fa flaire de duel. La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, qualificava ahir al matí de “bona notícia per a l’independentisme” l’anunci de Puigdemont d’anar de cap de llista a les europees. No ho sé. A mi em sembla que gran part de l’independentisme no ho veu així. I que per molts una bona notícia hauria estat l’anunci d’una llista conjunta. Però les coses són com són.