La relíquia de Casserres

Quan l’any 1963 va quedar enllestit el pantà de Sau, molts van anar a observar la transformació del paisatge, uns per lamentar-la, uns altres per celebrar-la. Alguns aprofitaven per arribar fins a Sant Pere de Casserres, monestir romànic situat a l’extrem d’un estimball treballat per l’erosió del Ter. Els que en tornaven explicaven que en un armariet excavat a l’absis de l’església del conjunt monàstic havien vist un petit sarcòfag que contenia un nadó momificat. Vaig fer jo posteriorment l’expedició. El monestir es trobava en avançat estat de decrepitud. Les dependències que no estaven enfonsades eren d’accés impossible per l’acumulació d’esbarzers. Només el campanar i la nau espaiosa de l’església s’aguantaven amb certa solidesa. Les parets de l’absis estaven cobertes de pintades esotèriques. “Hi venen a fer misses negres”, em van dir. L’armariet hi era. El sarcòfag, no. “L’han robat.” La llegenda diu que el nadó es troba en els orígens de la fundació de Sant Pere de Casserres. Els ducs de Cardona van tenir un fill que només sortir del ventre de la mare va donar instruccions: “D’aquí tres dies em moriré; munteu el meu cos en un cavall blanc, deixeu-lo anar, i allà on s’aturi fundeu un monestir amb mi a dins.” Parlem del segle XI. La relíquia va ser molt venerada. Els veïns dels voltants li resaven i la baixaven al riu els anys de sequera.

He tornat a Casserres aquest cap de setmana. Hi ha una carretera que hi porta en pocs minuts amb cotxe des del parador però vaig optar per les cames, com quan només hi havia un camí de sorra i pedres. Una hora anar i una altra tornar, al meu pas. Encara no m’he refet de la impressió favorable. Sant Pere de Casserres ha estat perfectament restaurat. Les obres es remunten als anys noranta. Des de llavors que no hi havia tornat. L’armariet hi és, tancat. Demano notícies del cos del nen al jove que custodia l’entrada: “Després que una gent de Barcelona se l’endugués, va ser retornat sota secret de confessió trenta anys més tard.” Ha dit “una gent de Barcelona” amb la cantarella despectiva habitual en aquests casos. Em ven un llibret que explica el robatori i el retorn. No va ser “una gent de Barcelona” sinó del Maresme, vinculada a Cabrera de Mar. La “gent de Barcelona” té per al noi una gran amplitud geogràfica. El sarcòfag està ben guardat, no em diu on. Afegeix que la restauració, a càrrec de la Generalitat i institucions privades, es va inaugurar amb una missa oficiada per un capellà vingut directament del Vaticà, especialitzat a extraure dimonis del cos de la gent i de l’arquitectura profanada. “Els que van assistir a la cerimònia encara en parlen; no s’ha vist una missa amb tanta pompa com aquella.” Sant Pere de Casserres remot, disputat per Déu i el diable...