Neoliberalisme i desigualtats

Alguns eco­no­mis­tes libe­rals afir­men que les desi­gual­tats econòmiques i soci­als a l’àmbit mun­dial han ten­dit a dis­mi­nuir. Tan­ma­teix, no és el que es dedu­eix de les dades apor­ta­des pels prin­ci­pals espe­ci­a­lis­tes en la matèria o les que es poden tro­bar, per exem­ple, a la pàgina web ine­qua­lity.org. Tot i que alguns països han reduït el nom­bre de gent que viu en pobresa extrema, les diferències econòmiques han con­ti­nuat aug­men­tant en l’època del neo­li­be­ra­lisme, ja que els més rics con­cen­tren uns nivells de riquesa sense pre­ce­dents. Per tant, les desi­gual­tats han cres­cut a l’àmbit mun­dial en les dar­re­res dècades.

Així, l’1% més ric del món, amb més d’1 milió de dòlars, con­cen­tra el 45% de la riquesa mun­dial (els que tenen més de 5 mili­ons de dòlars tenen una gran majo­ria –57%– de la riquesa mun­dial), men­tre que els adults amb menys de 10.000 dòlars en riquesa repre­sen­ten el 64% de la població mun­dial però tenen menys del 2% de la riquesa mun­dial. Els més rics del món, que tenen més de 100.000 dòlars en actius nets, segons Cre­dit Suisse, repre­sen­ten menys del 10% de la població mun­dial, però el 84% de la riquesa glo­bal. I, com cor­res­pon en un sis­tema capi­ta­lista basat en l’explo­tació del tre­ball pel capi­tal i en el con­flicte de clas­ses, els que tenen una riquesa extrema sovint l’han acu­mu­lat a par­tir de l’explo­tació de per­so­nes de tot el món que tre­ba­llen per sala­ris bai­xos i en con­di­ci­ons peri­llo­ses.

Pel que fa a la dis­tri­bució de la renda, des de 1980, la pro­porció que en rep l’1% més ric ha aug­men­tat ràpida­ment a Amèrica del Nord (EUA i Canadà), Xina, Índia i Rússia i més mode­ra­da­ment a Europa, on dis­minuïa la que rebien les clas­ses mit­ja­nes. Els experts en desi­gual­tats asse­nya­len que aquest període coin­ci­deix amb la reversió, espe­ci­al­ment en els països euro­peus, de les polítiques pròpies de l’estat del benes­tar com a con­seqüència de les polítiques neo­li­be­rals. En canvi, països i regi­ons en què no es va desen­vo­lu­par l’estat del benes­tar, com l’Ori­ent Mitjà, l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana o el Bra­sil, han tin­gut nivells de desi­gual­tat de ren­des rela­ti­va­ment esta­bles però extre­ma­da­ment alts. El ràpid crei­xe­ment econòmic a l’Àsia (en par­ti­cu­lar, la Xina i l’Índia) han fet sor­tir mol­tes per­so­nes de la pobresa extrema. Però l’1% més ric del món ha obtin­gut una part molt més gran dels ingres­sos/renda. Encara que la seva part dels ingres­sos glo­bals ha dis­minuït una mica des de la crisi finan­cera del 2008 (en més del 20%) con­ti­nua sent molt supe­rior que el per­cen­tatge (16%) que supo­sava el 1980. Xina ha tin­gut el crei­xe­ment més ràpid en la pro­porció de mili­o­na­ris mun­di­als però més del 65% dels mili­o­na­ris del món con­ti­nuen vivint a Europa o Amèrica del Nord.

Com ha asse­nya­lat Branco Mila­no­vic (Desi­gual­dad mun­dial), antic eco­no­mista en cap del Banc Mun­dial, i ha repre­sen­tat gràfica­ment en el que es coneix com la “corba de l’ele­fant”, les noves clas­ses mit­ja­nes dels països emer­gents, sobre­tot asiàtiques, com les clas­ses altes dels països desen­vo­lu­pats, han vist aug­men­tar la seva renda de forma impor­tant. Per con­tra, les clas­ses mit­ja­nes i popu­lars dels països desen­vo­lu­pats han vis­cut un estan­ca­ment de les seves ren­des en els dos dar­rers decen­nis, cosa que té impor­tants con­seqüències econòmiques i polítiques.