Inflamacions

No és la força i la fúria de l’estat profund el que ha impressionat més. No és el règim que es defensa sense escrúpols de formalitat democràtica, ni l’evidència dels vincles estretíssims que hi han travat els partits del sistema, ni descobrir cada dia com la premsa, la ràdio i les televisions majoritàries degraden encara més el periodisme retorçant la realitat i construint falsedats a mida dels poders que sustenten i els sustenten. Ni la putrefacció ja coneguda de la monarquia. No ho ha estat, tampoc, contemplar com s’actualitzava aquell cèlebre anunci del Noi del Sucre a l’Ateneu de Madrid sobre l’oposició de les elits econòmiques a la independència si mai s’obria una possibilitat. El que més ha impressionat és el pes, el gruix, la profunditat, la inflamació d’aquesta glàndula que anomenem identitat.

No és fàcil veure-ho des de la bombolla on tendim a recloure’ns per trobar una mínima pau i una mica d’aire, i encara menys des de la trinxera on dia a dia ens enfonsen a còpia d’hostilitat i catalanofòbia. Però si s’observa amb interès tot el paisatge d’escèptics, inhibits o adversaris a l’autodeterminació que havíem tingut al nostre abast, ens adonarem d’algunes transformacions estremidores. No va de drets, de projecte polític, de model social, ni de llengua, ni tan sols de monarquia o república, va d’identitat. D’una ànima profunda, d’un impuls que quan s’ha concretat, quan ha buscat el discurs i l’argument per prendre cos, se’ns ha presentat intensament reaccionària. Abraçant un espanyolisme carca, essencialista, que rebutja la diversitat lingüística i cultural, que reprodueix interpretacions històriques retrògrades, que fa bandera de la uniformitat, de la monarquia, de l’autoritarisme, de l’imperi de la llei, que justifica la vulneració dels drets polítics i socials, que tanca els ulls a la repressió, victoreja les forces policials per més brutals que s’hagin mostrat i assumeix tota la pulsió venjativa de l’estat. Inclosa la deshumanització dels independentistes i dels líders que són a la presó o l’exili per haver acomplert allò que molt bona part de la gent amb la qual han de conviure els vam reclamar.

L’independentisme fa anys que explica que el seu projecte té voluntat integradora, que no és ètnic, que no ho pot ser de cap manera, que aquesta és una societat formada per contínues migracions, que totes les identitats són polièdriques i en permanent construcció, que per vincular-s’hi no és rellevant si vens del terròs, d’Andalusia, Hondures, Gàmbia o el Marroc. Que el que importa és cap on anem plegats. Que el nostre és un projecte de ciutadania i d’igualtat de drets. I ves per on, per combatre’l, a més de la mobilització de l’estat profund, de la premsa i dels poders econòmics, han construït i animat un projecte identitari de valors i principis immobilistes, amb adherències neofranquistes i diverses de les obsessions de la nova ultradreta mundial. I és tristíssim veure com alguns dels nostres veïns l’han fet seu.