Se’n fan creus

Va ser impressionant veure el cor de Madrid inundat d’estelades. Desenes i desenes de milers de persones al passeig del Prado, amb imatges dels presos polítics i els exiliats. La Cibeles amarada de groc. Catalans, però també molta gent vinguda d’altres pobles de la Península. També madrilenys. Tot plegat posava la pell de gallina. Un altre dia històric –i quants en portem, ja?– per a l’independentisme català. La manifestació d’aquest dissabte va tornar a ser una lliçó d’educació i de dignitat. Però amb un tret diferencial i molt important: aquesta vegada ho vam fer en territori hostil, mirant als ulls als espanyols i sense acoquinar-nos. Estem tan desacomplexats, tan convençuts i hem rebut tants pals –metafòrics i literals– que ja no hi ha fites impossibles.

Certament, quan es va anunciar aquesta manifestació a la capital de l’Estat pocs eren els qui confiaven cegament que tindria èxit. Això ens va una mica amb l’ADN català. Sempre amb una certa por al fracàs. Però, després, acabem amb una sobredosi d’autoconfiança. Perquè no solament complim els objectius, sinó que els desbordem. Perquè la implicació de la gent sempre és màxima. I ens convoquen a Madrid i la resposta és espectacular. I d’aquesta manera tornem a omplir el dipòsit de força col·lectiva, de sentiment compartit, de persistència, de convenciment i, especialment, de dignitat. A l’Estat se’n fan creus.