Sí, però...

Mestres assenyats em diuen que amb l’abús de les noves tecnologies guanya terreny l’ús gramatical de frases simples. El “sí” o el “no”, “el blanc” i “el negre”, que estan fent fora els “Jo diria que...”, “Crec que segurament...”, “Si no vaig errat de comptes...” Dissabte, dia de la mani, ho vaig poder comprovar. ¿Entre els capitalins amb el sarró ple de dubtes, escèptics, davant de tot allò que reivindicàvem? Sí. Però també, en més d’un cas, entre els de la confraria groga de l’estelada. El poeta ebrenc Víctor Canicio, que acaba de morir, tenia un llibre d’elogi als dubtes i a la capacitat antidogmàtica de les persones que fan un ús decent de la paraula. Afegíem, plegats: “I consti que no militem en el col·lectiu dels cagadubtes, que sovint fan cara de savis tronats i que mai no es mullen.”

Capbussats en aquestes noves campanyes electorals, la multiplicació de personal polític carregat de dogmes, que perboquen arreu i (gairebé) sempre amenaces apocalíptiques, em deixen mal gust de boca. O enveja, perquè es veu que es creuen que ho saben tot, sobre tot i sempre. Maquiavel els hauria renyat. I Plató. I Montesquieu. I la resta d’amics d’això que en diem la “cosa pública”, en el marc d’un horitzó que reclama joc net com a possibilitat d’establiment, efectiu, de la democràcia. La contundència verbal de polítics, que es proclamen joves, com ara els Rivera-Casado, fidels al camí, ¿o Camino?, que marca el seu ideòleg, Vox, em desassossega. No m’ajuden a pair. Els voldria enviar una frase en llatí, que, com que és gent de màsters, segur que l’entendran: “Quod nimis probat, nihil probat.” O la catalana: “Brams d’ase no pugen al cel.”