Nord vibrant

Hi ha trets de la catalanitat vitalista de la cultura d’arrel que vibren en els indrets més septentrionals del país. Dalt de tot: comarques englotides en la República francesa, agrupades sota la denominació Catalunya del Nord. Al sud dels Pirineus, comarques que formaren l’anomenada Catalunya Vella, cap de pont de la civilització carolíngia, forjadora de la nació en temps, també esquerps, de l’edat mitjana. A banda i altra ressurten Perpinyà i Girona. Ambdues capitals coincidiren dissabte passat a atreure molta gent entusiasta amb el cor partit entre actes sardanistes de primer ordre, programats feia temps, i la crida patriòtica a fer-nos oir a Madrid. Perpinyà prenia el relleu de Montblanc com a Capital de la Sardana. A Girona presentaven el nou disc de Fonoteca de cobla, dirigit per Jesús Ventura. El sardanisme agermana per damunt de les fronteres. També la llengua, és clar, tot i que la catalana està afeblida en una França radicalment jacobina que la proscriu de l’ensenyament. Segons Marcelo Leguiel, quan la sardana empordanesa va arribar al Rosselló no era pas una dansa estranya: jovent de Perpinyà i de Ceret ja vibrava amb el ball rodó autòcton, i amb la sardana curta que es va empeltar amb les receptes instrumentals i coreogràfiques de Pep Ventura. La sardana és allí viva i vibrant. El nord, a banda i banda del Canigó i l’Albera, és vibrant i sobretot lleial. Lleial amb la llengua d’accents i matisos diversos; i vigorosa malgrat la migradesa imposada per estats supremacistes.