Cristina

Benvolguda Cristina, ens has deixat ben plantats. Teníem cita per sopar aquest dissabte a casa de M. Prou que havia costat perquè coincidíssim tots. Ho vam anar ajornant ara tu, ara jo,... Farem una nova cita en el més enllà, en una vida o altra tots ens retrobarem. Avui, segur que els teus incomptables amics i amigues tindrem els sentiments trasbalsats, el plor ens negarà els ulls i la pena que ens quedarà serà tan gran, que només es curaria tornant a sentir la teva espontània rialla eixordadora. Quan assisties a algun espectacle no calia anunciar-te, aviat et deixaves anar i sabíem que la Cervià també hi era. Tenies una mena de do de l’omnipresència: actuant, dirigint, ensenyant, llegint, recitant,... Ets, has estat, la millor actriu gironina de les darreres dècades. Potser algú ha aconseguit més renom, però ningú com tu ha tocat tantes tecles i tan ben tocades. La veritat és que ens havíem tractat poc i ho hem fet a través de l’Anna. Quan vas tenir la primera topada amb el càncer, et recordo passejant amb el malaguanyat Jaume Curbet. Després en aquells dinars amb alguns escollits de l’antic Consell de les Arts de Girona, amb el gran Bep Marquès, del qual preservo la seva mirada de complicitat un dia que ell i jo érem els únics homes de la trobada! La vida és això, petits moments selectius que recordem, però en el teu cas és moltíssima la gent que et reconeix la teva incansable activitat teatral i el teu compromís irreductible sempre que se’t demanava una col·laboració, com el 8 de març passat llegint Víctor Català a La Mercè o esforçant-te a dirigir un curt per a l’exposició de Fargnoli al Museu d’Història. Vaig tenir el plaer d’entrevistar-te per al diari l’octubre del 2017. Vam xerrar en els parterres del jardí de la Infància i vam fer el vermut al costat de la font dels Peixos, amb l’amic i fotògraf Lluís Serrat. Vam parlar de teatre, de política i del primer limfoma, del tumor al fèmur,... i com sempre la teva resposta va estar carregada d’optimisme i sentit comú: “Soc una afortunada perquè em dedico al que m’agrada. Cada dia de la meva vida he pogut fer alguna cosa relacionada amb el teatre. L’avantatge que tenim els actors és que tocar fons, el dolor, ens serveix de material. Podem ser molt superflus, però quan t’enfrontes a la vida i a la mort és un lloc extrem on aprens coses.” No era l’hora, Cristina, però estaves preparada, i rebatent el que deies serem molts els que et recordarem.