De Sant Andreu a Farners

Si els homes fan la Història, per què aquesta hauria d’acabar sent més justa que els seus factors? Grans homes hi passen sense que res els sigui reconegut. Altres ho seran només després de morts i, encara, uns altres la protagonitzaran sense ni tan sols ser-ne conscients. Vegin, si no, la família Font de Santa Coloma. El pare, fotògraf retirat, una institució local que mena una vida discreta i digna, sent tantes les coses que podria explicar del seu ofici. El fill, també fotògraf urbà, un artista que ha exposat arreu (fins i tot a Alemanya) i que combina la passió creativa amb una tasca admirable com a activista sociopolític. Molts “patriotes” garlen i garlen. Ell calla, però sempre hi és i sempre fa. Potser és que la genètica es comporta amb més justícia... Acaba de sortir publicat el llibre Melcior Font. Guerriller cultural, del periodista Pau Vinyes. Melcior què? Ni idea, oi? El columnista estava com tu, lector: in albis. I en acabar de llegir la biografia, va sentir ràbia per no haver sentit parlar d’aquest ciutadà de Sant Andreu del Palomar que va ser secretari del conseller Ventura i Gassol durant la República. Un patriota de pedra picada. Poeta delicadíssim guardonat en diversos Jocs Florals. Home generós (com els seus descendents farnesencs) i un cosmopolita a la força que va haver d’exiliar-se per escapar dels assassins de la FAI. Un intel·lectual que va acabar relacionant-se amb la flor i la nata de la cinematografia europea: Yves Montand, Simone Signoret, Buñuel, Berlanga, Bardem... La nostra Història, ai las, que escapçada que ens ha arribat! Apedaça-la, lector, llegint aquesta apassionant biografia. I, de passada, queda’t amb un altre nom que surt al capítol dedicat als fets del 6 d’octubre. Quan Companys i els seus consellers van decidir tancar les portes del Palau de la Generalitat per evitar l’entrada dels militars, un immigrant sense sostre, de nom Cano, un pobre noi que no sabia ni una paraula de català ni què coi estava passant, es trobava en aquell moment just al llindar de la seu del govern. Una empenta, potser? El cas és que amb la tancada de portes, sense voler-ho, es va quedar atrapat protagonitzant la Història des de la part de dins... Els mèrits d’en Melcior Font fa temps que haurien d’haver rivetejat la Història de Catalunya. Però i en Cano? Què en farem d’en Cano? Si us plau, que algun novel·lista li escrigui la seva història en minúscules...