Vocacions

El poblet de Tavèrnoles, a Osona, té un dels campanars romànics més fins, esvelts i ben acabats de tots els que es poden contemplar en l’anomenada Catalunya central. L’església que l’acompanya és igualment del segle XI. La disposició del conjunt fa que el visitant pugui observar cara a cara i a tocar de mà els arcs llombards que coronen l’absis. Un caminoi elevat posterior ho permet. El record per als homes que van ordenar aquelles pedres s’imposa. Com devien parlar? Quin devia ser el seu règim horari, alimentari o familiar? La façana de l’església va ser remodelada al XVIII, bé perquè l’originària presentava deficiències, bé per una concessió a la modernitat. La valoració del romànic és cosa d’ara, de Puig i Cadafalch i Josep Pijoan. La porta és tancada. Un cartell indica els horaris de misses. Una a la setmana, i encara. Tavèrnoles devia haver disposat d’un rector propi. El d’ara l’ha de compartir amb altres poblacions. Com es desplaça el rector d’un lloc a l’altre? Anys enrere, quan les vocacions sacerdotals ja escassejaven, el cotxe dels capellans era el 2 Cavalls, de vegades el 600. M’hauria agradat veure arribar el rector a Tavèrnoles, però no és dia de missa.

D’un salt, em presento a l’Estany, a pocs quilòmetres de Moià, nucli de més entitat. He qualificat de “fi” el campanar de Tavèrnoles. Haig de recórrer a la mateixa paraula davant el claustre de l’Estany, també romànic i del segle XI, en origen. Els capitells més arcaics il·lustren episodis bíblics amb una gran precisió. El “mestre” que els va fer va ser escollit entre els més bons. D’on va ser cridat pels monjos que habitaven el monestir? Algun llibre que no tinc a mà ho deu explicar. El cas és que els monjos no s’hi van posar per poc. Devia costar molts diners. N’hi devia haver, al remot l’Estany.

Entro a l’església. No s’hi veu ningú, però se sent una veu que no sé d’on ve. Tampoc no se li entén res, com si provingués d’uns altaveus espatllats. Avanço per la nau. En una capella s’hi fa missa. És l’hora del sermó. Va a càrrec, com la missa sencera, d’un capellà corpulent que és d’indubtable origen africà. La pell, negra negríssima. Parla un català esforçat i sincopat que li ve encara de nou. Els feligresos, molts, l’escolten amb el cap abaixat. Havíem enviat missioners blancs a l’Àfrica, a Àsia. Els escolapis en destacaven a Cuba o a Califòrnia. Quan tornaven i ens feien classes parlaven de piletas, guaguas i padrecitos. Ara el flux és en sentit contrari. Els missionats ens vénen a evangelitzar. ¿Prediquen una mena de sincretisme, una barreja de catolicisme i antigues creences africanes? Els missioners van practicar la confluència, per ser convincents davant el nou públic. Haurem d’esperar a entendre’ls el sermó, a veure com surten formats els feligresos de l’Estany.