Barcelona - Beijing

Aquest semestre ensenyo una classe sobre la ciutat global que ha inclòs un viatge amb els estudiants a Beijing. Durant la setmana que hem passat en aquesta ciutat aterridora, hem intentat entendre com l’espai urbà i l’arquitectura expressen les tres formes de poder que han configurat la història de la Xina: el poder imperial, el comunista i, actualment, el capitalista. Allò sorprenent, o potser no tant, ha estat veure com, malgrat les ruptures que cadascuna d’aquestes formes de poder representa, es reprodueixen continuïtats històriques, com ara les dimensions colossals, l’autoritarisme com a ordre i violència alhora o les tendències a la repetició i a l’espacialitat cíclica.

Als catalans una ciutat com Beijing ens queda lluny, no només per raons òbvies, sinó també perquè és pur estat, com Madrid o París. Ens és més fàcil identificar la nostra Barcelona amb el Xangai comercial o el Hong Kong cosmopolita. Però la percepció de Barcelona com una ciutat feta de diner i comerç, tan central en el maragallisme, tendeix a oblidar que allò més emblemàtic de la nostra capital també és producte de dues accions d’estat. L’una, la repressió borbònica, ens ha fet mantenir pràcticament intacta la ciutat medieval a causa de la prohibició de construir res més enllà dels murs fins a mitjan segle XIX. L’altra, l’Eixample, encara que fos dissenyat per un català genial, es va imposar des de Madrid en contra de l’opció dels barcelonins, que havien votat fer el pla radial de Rovira i Trias. Per tant, l’estatalisme demofòbic, de proporcions demencials a Beijing, a nosaltres també ens ha fet ser qui som tant com el nostre esperit comercial. Actualment, dues persones excloses d’aquestes ciutats exemplifiquen el brutalisme d’estat. D’una banda, el millor artista del món, Ai Weiwei, fill de Beijing, ja fa anys que es va haver d’exiliar per la seva defensa de la democràcia i els drets humans. D’altra banda, l’exili del president Puigdemont demostra que a Barcelona hi cap de tot menys una cosa, que naturalment és la democràcia catalana.

És molt positiu que Weiwei i Puigdemont ja hagin fet diversos actes públics junts. Ara bé, la importància de Weiwei prové del fet que, a més de defensar la democràcia, també fa una gran obra artística. El nostre president, en canvi, de moment basa tota la seva tasca a adquirir legitimitat internacional mostrant l’hostilitat espanyola al món. El que ens falta, doncs, és fer el pas a l’obra i treballar perquè els altres països vegin què hi poden guanyar amb una Catalunya independent. L’artista ha de fer obra, el polític ha de teixir interessos, i per fer això no cal tornar a Catalunya, sinó més aviat al contrari: cal anar encara més lluny.