Memòria o desmemòria

La història és sovint una balança desajustada. Només les vivències menudes, veritats incontestables explicades pels seus protagonistes, gent anònima, permeten trobar el punt just entre el relat dels uns i els altres. En això ens hi ajuda el senyor Josep Maria Almeda amb la biografia de la seva vida de burgès il·lustrat i combatiu, Les arrels i els seus dies, un relat ple de racons dolcíssims i també d’argelagues, com la terrible fi del seu pare, Ramon, un advocat defensor de gent de classe obrera, un catalanista moderat, que va morir en plena guerra civil a mans d’un grup de malànimes, capdavanters de l’odi irracional i de les armes. Executat sense pietat pel simple fet de formar part d’una família d’industrials d’Osona, gent d’ordre. Mort i abandonat com un gos allí on ningú sap on, ni avui encara.

El senyor Almeda no té cap record del seu pare, no recorda ni el petó de comiat que li va fer quan un escamot anarquista el va arrencar de casa una nit d’estiu. Per això es va capbussar en el rescat de la memòria, reconstruint l’itinerari de la família en una cerca apassionant que el va conduir fins al terrible moment d’afrontar la identitat dels assassins del pare, criminals amb galons perquè després de ser botxins van ser víctimes. Efectivament, els pistolers que el van deixar orfe no només no han estat oblidats, sinó que avui se’ls honora. Els seus noms són en la llista del memorial inaugurat fa pocs dies al Camp de la Bota en homenatge als que hi van ser afusellats. Són 1.706 noms reflex de la brutal repressió del franquisme, però també una llista que amaga secrets que causen perplexitat, dolor i ràbia. Així de cruel és la història.

Qui estigui lliure de sang que dispari la primera bala.