Llibre meu

Doncs sí, he tret un llibre. Es titula Sota el barret i acull una selecció d’articles publicats en aquesta secció, des del 2015 fins ara. La tria l’ha feta Pere Guixà, gran lector. Jo en seria incapaç perquè l’article d’ahir ja em sembla insatisfactori. No em puc rellegir. Per què, doncs, el llibre? Hi ha alguns lectors –pocs i summament amables– que em reclamen l’antologia i l’editor els vol complaure. Uns altres em suggereixen l’elaboració i publicació d’un llibre inèdit, aproximat a El nét del pirata, que vaig presentar fa uns anys. No s’enganyin, no ens enganyem: El nét del pirata era en realitat una successió d’articles, només que fets ex novo. Aquests altres articles que cada dia vaig confegint componen un dietari. Hi apunto el que veig, el que evoco, el que em suggereix l’actualitat cada cop més inquietant. Els amics més afables, que no sempre són els que millor em coneixen, m’indiquen: “Hauries d’escriure una novel·la.” No sé escriure novel·les. Hi ha novel·listes que no produeixen pas cada dia un capítol. Jo escric cada dia el capítol d’un diari volgudament personal.

La meva aportació a les novetats “literàries” d’aquests dies és modestíssima, gairebé inexistent. Antologia i novetat són conceptes que ben mirat s’exclouen. Literatura és un excés de pretensió. Jo sé que la venda de Sota el barret serà molt limitada. L’interès del lector per coses ja publicades o fins i tot ja llegides és comprensiblement escàs. Llavors: per què l’editor s’anima a reincidir? Fa uns pocs anys ja em va publicar ell mateix Enamorats de l’Audrey Hepburn, un altre florilegi d’articles. No va aparèixer a cap rànquing, és clar. Potser si els rànquings es fessin per sota... Per què l’editor s’anima de nou, dic? No goso preguntar-li-ho. Per què hi torno jo? Només diré que a mi els llibres que apleguen articles m’agraden molt i es troben entre els meus preferits. No citaré autors perquè la modèstia m’impedeix amidar-m’hi.

L’editor havia previst el dia d’ahir per si hi havia algun periodista que em volgués entrevistar. No vaig ser objecte de l’interès de ningú, i ho entenc perfectament. Ve Sant Jordi, l’oferta es multiplica i la meva “obra” no és cap novetat. A més: per què m’haurien de promocionar els diaris que no són aquest? Ni aquest ho ha fet, de moment. Em donen per tan sabut... I encara més: si quan publico l’article de cada dia no organitzo una roda de premsa per anunciar-lo, a què trauria cap organitzar-la quan els articles formen una col·lecció i alguns lectors se’ls saben de memòria?

En Josep Lluch, l’editor, em matarà una altra vegada: “Amb aquesta apatia pretens vendre llibres?” Jo escric per al meu lector. El meu lector sap com soc. Si m’accepta, alguna satisfacció donarà a l’editorial.