Un judici polític

El judici pels fets d’octubre de 2017 s’ha acabat convertint en un entreteniment macabre per a bona part de catalans, que observen amb estupefacció com el deep state es pren la justícia pel seu compte i situa la unitat d’Espanya per sobre de l’estat de dret. La manera com des de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat han anat construint un relat fictici del que va passar a Catalunya –amb errors inclosos, fruit d’una vida tancada en la torre de marfil del Madrid oficial– ha alimentat encara més la sensació que estem davant d’un judici polític. Els Mossos, com una de les estructures d’estat més importants de Catalunya, estan a l’ull de l’huracà. Certament, al marge de les consideracions jurídiques que ens puguin fer els experts que apareixen als mitjans de comunicació –per cert, hem comprovat com a Catalunya hi ha grans juristes i bufets–, em plantejo una sèrie de preguntes des de la més assumida ignorància. Però, quina societat tindríem sense poder-nos-la qüestionar?

En primer lloc. Si el govern i l’establishment espanyols rebutgen que els líders independentistes estan afrontant un judici polític, per què el Tribunal Suprem ha adaptat el calendari de la fase testifical al calendari electoral? Per què fem jornades maratonianes, si és el cas, per tenir la feina enllestida abans del cicle electoral que comença el 28 d’abril?

En segon lloc. Per què, si no hi ha presos polítics, un activista com Jordi Cuixart –per cert, que quan surti serà qui més auctoritas tindrà per ser reconegut president d’una futura República catalana– ha d’afrontar la seva defensa sotmès en aquest calendari de la fase testifical? Que no li pot generar indefensió? Com entendre, sense ser malpensat, que l’expresident Mariano Rajoy o la flamant sòcia de Cuatrecasas, l’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría, declarin els primers, quan encara és fàcil alterar el clima d’opinió? I els testimonis vinculats als cossos policials de la CNP i la Guàrdia Civil, per què passen per davant del tribunal en ordre lògic de jerarquia, de més a menys galons, i després de la declaració de qui van ser els seus responsables polítics?

En tercer lloc. Si es rebutja que estem davant d’un judici polític, per què es demana als imputats si són socis d’Òmnium Cultural –com si això fos una alerta per a detectar possibles criminals– i en canvi no es considera pertinent escrutar si d’altres testimonis són simpatitzants de pàgines web o comptes ultranacionalistes a les xarxes socials? Per què no traiem de l’acusació particular un partit polític, l’ultradretà Vox, que està tenint una plataforma immillorable per assaltar el Congrés? Per què als líders del Partit Popular que han passat per davant del magistrat Marchena se’ls reconeix i tolera la capacitat d’oblit i, en canvi, dissenyadors web o publicistes de la Generalitat se’ls pressiona descaradament perquè facin l’esforç de recordar-ho (absolutament tot!) amenaçant-los de cometre fals testimoni? Qui quedarà imputat per haver comès perjuri al final del procés judicial?

En quart lloc. Si som davant d’un judici no polític, té sentit que el dret parlamentari tingui més importància que el propi dret penal quan s’interroga determinats acusats i testimonis? Per què dirimir si la mesa del Parlament de Catalunya ha de ser un òrgan censor, o només moderador del debat parlamentari? On queda la sobirania i la inviolabilitat del Parlament –que, per cert, el reglament del d’Extremadura reconeix en l’article 5 del Títol Preliminar–? Per què no plantejar-nos si la fragmentació de la causa és manifestament contrària als interessos de la defensa dels líders independentistes? Els representants de la mesa, llevat de Carme Forcadell, tenen el seu cas al TSJC, a quilòmetres d’on ara es processa la presidenta.

El mateix Consell d’Europa assumeix que un “pres polític” és aquell que ha estat detingut violant-se els drets fonamentals establerts al Conveni Europeu dels Drets Humans: dret de consciència, religió, llibertat d’expressió, llibertat d’associació i de reunió. Per què, doncs, jutgen activistes acusant-los de liderar una revolta sediciosa que, com es va demostrar a través de tots els mitjans de comunicació, es va generar de manera espontània entre aquells qui ocupaven els bars de la rambla Catalunya el dia 20 de setembre al matí? Francament, hi ha un aspecte que explica bona part del problema: l’acarnissada batalla entre dos imaginaris col·lectius dins de la sala de vistes del Suprem, la permanent lluita entre legitimitat i legalitat que des de l’inici del procés el deep state mai ha volgut afrontar en termes polítics, sabedor que històricament sempre ha esborrat les revoltes brandant llances i espases.