L’avís de Puigdemont

El president Puigdemont va ser ahir, un any després, a la presó de Neumünster. A banda que no deixa de ser curiós que optés per celebrar un any del seu ingrés a la presó i no la seva sortida (de fet, no sé per què m’estranya, si els catalans hem convertit una derrota en la Diada Nacional), a mi em sembla que va acabar convertint la roda de premsa en un avís per a navegants. Va parlar, sí, de la seva estada a la presó i de la situació política actual, però va parlar, sobretot, del que pot passar a partir d’ara. I va deixar clar que, si ahir feia un any de la seva entrada a la presó (d’allò que inicialment ens va semblar a tots una derrota), ahir també feia un any d’algunes portades de la premsa espanyola. I va aprofitar, és clar, per passar-los factura. La caída de Puigdemont liquida la farsa del Gobierno en el exilio, va titular ara fa un any El País. Alemania acaba con la fuga y la farsa de Puigdemont, deia l’ABC. El repàs del que es va dir fa un any és espectacular. Per això ahir Puigdemont es va treure l’espina que duia clavada des de feia temps. “Es van equivocar amb la meva detenció”, va recordar als mitjans internacionals. I ho va recordar especialment als espanyols quan alguns li van insinuar que no podria prendre possessió de diputat en aquestes properes eleccions europees si surt elegit. Es va treure l’espina clavada i es va esplaiar recordant-los l’estrepitós fracàs dels seus vaticinis anteriors. “Aquest partit es jugarà una altra vegada amb uns àrbitres independents; el partit no es juga al Bernabéu”, va dir. Era una manera de deixar clar que està convençut que els tribunals europeus –no pas els espanyols– li tornaran a donar la raó. Com va passar ara fa un any. “Ho tornaré a fer”, va venir a dir sense dir-ho. Davant un munt de mitjans de comunicació internacionals, el que va fer Puigdemont ahir no va ser una amenaça. Va ser un avís. Va avisar que està en forma (la simple decisió de tornar a la presó de Neumünster a commemorar la seva entrada a la presó ja n’és un indicatiu clar) i que, un any després, està disposat a tornar a córrer riscos. No ha deixat de fer-ho. Va avisar, amb llum i taquígrafs, que no es rendeix. Que tornarà a posar en qüestió arreu d’Europa la dita democràcia espanyola i que ho farà fins on calgui. I els va recordar, és clar, que no serà el primer cop que se’n surt.