Cultura de la cobdícia, encara

Fa deu anys vaig escriure i publicar “La cultura de la cobdícia”. Aquesta cultura existeix quan qui més guanya, més valorat i més respectat per la societat és. En articles anteriors he qualificat d’immoralitat social alguns ingressos d’alts executius de grans empreses. Vist des de fora, hi ha molta gent que qualifica la solidesa de l’empresa pels ingressos dels presidents executius. És clar que sovint la xifra promesa no es paga en efectiu sinó que es fa en forma de plans de pensions, per exemple. Potser per motius fiscals, ja que la meitat dels ingressos van a parar a la caixa de la Hisenda pública espanyola.

Un dels executius que més cobren a Catalunya és Rafael Villaseca, conseller delegat de Naturgy, abans Gas Natural. M’ha sorprès una mica, ja que és un home assenyat, al qual he seguit en el seu recorregut professional des de fa molts anys i no me’l puc imaginar demanant al president de l’entitat cinc milions d’euros més, com qui demana que li arrodoneixin el sou en uns quants milers d’euros. Seria bo que fes una piràmide amb el nivell salarial de l’empresa, amb el seu al capdamunt i anés baixant fins a arribar al que cobra un mosso de magatzem. Aquestes diferències tan abismals creen cada cop una classe més que rica, una classe mitjana que tendeix a reduir-se, gràcies a l’ERO que formula sovint i sense embuts el conseller delegat, i una classe obrera que aspira a arribar a fi de mes i passar l’estiu que ve uns dies de vacances a Mallorca, de les quals tornarà orgullós amb una ensaïmada sota el braç.

Les empreses realment catalanes –encara que tinguin el domicili a Saragossa, Palma o Alacant– que tenen executius que cobren més d’un milió d’euros són Abertis, Colonial, CaixaBank, Cellnex, Banc de Sabadell i Alacant i Grífols. Són les empreses que cotitzen a borsa i faciliten informació. Però és segur que n’hi ha més entre les empreses que no hi cotitzen, familiars i no familiars.

Aquesta setmana ha dimitit de CaixaBank el conseller Alain Minc, un francès d’origen jueu. He estat en desacord amb ell quan ha dit que la independència de Catalunya ens perjudicaria, però, en canvi, faig meu el títol i el contingut d’un article seu publicat el 2012 amb el títol “No al pecat d’orgull”. Déu em guardi de fer el moralista, però la cobdícia que demostren els que cobren més d’un milió d’euros és un pecat d’orgull individual, però també social.

Em preocupa aquesta cultura de la cobdícia i em preocupen les continuades fusions o absorcions d’empreses. A Alemanya, el govern més aviat estimula la fusió del Deutsche Bank i el Commerzbank. Aviat, els governs elegits democràticament, però amb una piràmide de població com la que comentava abans, tindran un consell assessor –no sé com es nomenarà–, format pels principals executius de les grans empreses que cobren més d’un milió d’euros, que tindran veu i vot en les decisions del govern, sigui oficialment, sigui discretament. L’Estat espanyol, que és una desgràcia, ja té aquesta comissió assessora, formada per bancs.

Si la paraula cobdícia no acaba d’ésser entesa, prenc la que utilitza Minc en el seu article: orgull. Hi ha una estreta relació entre orgull i cobdícia. L’orgull és el que crea persones que es consideren superiors, que volen créixer sense aturador amb absorcions, creació de monopolis amagats i acords entre els empresaris del mateix sector per mantenir els preus. Seria un retorn al capitalisme salvatge. Afortunats, que ingressen més un milió d’euros, no podríeu fer un gest? Rebaixar els ingressos, un donatiu a Unicef o a uns laboratoris que estudien la vacuna contra la malària, etc?