Dispositius patètics

Tinc força alumnes –noies i nois– que volen ser policies. Els entusiasma poder garantir la seguretat i el benestar de la gent, especialment dels més dèbils. Cap d’ells vol dedicar-se a apallissar els altres, gallejar d’uniforme o imposar-se amb l’ús de la força. Valoren l’ètica. El codi deontològic de la policia de Catalunya (Acord GOV/25/2015) expressa que la seva credibilitat “depèn, substancialment, de la confiança que els seus agents siguin capaços de generar en la ciutadania” (preàmbul). I que han de “vetllar per (...) respectar la dignitat i l’autonomia de les persones i de les organitzacions de la societat”. De la policia aquesta n’estic content, me’n refio.

¿Pensen vostès que hi ha policies que es comporten de manera poc ètica?: sempre n’hi deu haver algun, de corrupte, però no podem parlar d’un fenomen massiu o epidèmic, almenys en les policies d’Europa. Escoltem aquest dies guàrdies civils (GC) i policies nacionals (PN) que, només ara, i tots amb paraules concordades, es manifesten aterrits per certa percepció d’odi en alguns civils entorn de l’1-O. Un fenomen preocupant, curiós.

Aporto dues vivències: l’1-O vaig experimentar l’horror al col·legi Verd (Girona), on uns individus amb casc, bastons, fusells i proteccions colpejaven –amb fúria, sota ordres dels seus caps– una dona al ventre i un jove al cap. Sense preavís: per tremolar. Hi ha un vídeo complet, no editat, disponible. Autèntic, encara que cert tribunal no tingui el coratge de veure’l. On està la professionalitat?; on la dignitat i l’ètica? Vaig acabar a l’hospital: un PN, fort i alt, em va mirar els ulls; vam parlar i em digué que no sabia bé què hi feien allà; pocs segons després ens pegava amb ganes, sense miraments. Nosaltres, quiets, rebent, incrèduls. Això és un “dispositivo” patètic, tècnicament i moralment, que fins al migdia van repetir arreu, aterrint gent de pau, com vostè o jo. Aquesta feina, en casos normals, causaria seriosos traumes psicològics als agressors. ¿Quin codi ètic els van fer seguir? Els seus caps sembla que s’ho miraven de lluny, per TV: algú havia dissenyat el “dispositivo”. Ara em ve al cap el famós i trist cas Eichmann quan li preguntaven pels trens que organitzava: només eren ordres, “dispositivos”. L’altre vivència és Battle in Seattle (Townsend, 2007), descripció fílmica realista dels greus aldarulls de la conferència de l’OMC (1999): milers de persones antiglobalització van atacar la policia que –amb dificultats de debò, no contra vells, dones i nens– va reaccionar amb professionalitat i de manera ètica. Ho feren amb dubtes i errors, humanament. És creïble. En canvi, ¿cap GC ni PN va fer res malament l’1-O? En Trapero, noblement, va reconèixer errors. Però, els perfectes tenen, potser, un pacte de silenci?

Ai, l’ètica policial! M’he estudiat la secció “Valores” (guardiacivil.es), centrada en “el honor es mi divisa”, i també els polèmics 26 articles del codi deontològic de policia.es, on s’insisteix a protegir “la dignidad e integridad de las personas”. Bona part de l’operació Copèrnic fou lamentable, probablement immoral: força consciències haurien de tenir remordiments. Cal ser policia bo: mentir, inventar, cobrir-se,... no surt gratis, encara que –a certs llocs del món– ho sembli.