El carbó

Sembla que el carbó s’acaba. Contamina massa, ja no n’hi ha a moltes mines i allà on en queda sovint és molt més costós d’extreure que no pas fer energia solar o energia eòlica. Fa un parell de mesos vaig haver de comprar un cotxe. Com tanta altra gent, vaig estar setmanes anant de concessionari en concessionari. Preguntava, escoltava ofertes, comparava preus, models i cotxes: la seguretat, la velocitat, el confort, el consum de combustible… També en parlava amb coneguts i amics. Tothom em deia que els cotxes dièsel durarien poc, m’avisaven que no m’equivoqués. La majoria dels concessionaris, però, asseguraven que durarien tant com els cotxes de gasolina. No deien que el dièsel fos bo, només que el futur era del cotxe elèctric. I hi afegien que aquest futur no era tan imminent i que, mentre no arribava, millor que triés un cotxe. Quan em vaig decidir –per un motor de gasolina–, el cotxe que vaig triar no era enlloc. Els fabricants no volen tenir estocs, fa temps que saben que els va molt millor treballar sota comanda. Exactament, però nosaltres què decidim? O és més aviat que la informació i les possibilitats de triar ens arriben un cop els que de debò trien saben que l’alternativa els és rendible i que, per tant, no és un mal moment perquè canviem. I amb el carbó igual. Ha estat després que sigui massa car que hem sabut que contamina i que hem tingut alternatives. Sí, perquè tot això arriba també quan ells volen. Abans, res de res. Temps de Procés i de Brexit. Parodiant el castellà, molts tertulians, columnistes i periodistes diuen o escriuen que els referèndums els carrega el diable. I que són perillosos perquè no es controlen. Doncs això, estimat Iceta. Hem d’esperar quinze anys. No ho controleu encara.