Glosses per al segle XXI

Si a principis del segle XX –iniciant el carrusel noucentista–, Eugeni d’Ors Xènius (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954) escrivia les seves glosses –el Glossari– a La Veu de Catalunya, ara, a principis del XXI (des del 2003), es pot dir que Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova, 1950) mira de seguir un esquema periodístic semblant, amb algunes diferències substancials: han passat cent anys i la Catalunya clàssica (grecoromana) que Xènius somiava –abans de passar-se a l’Espanya imperial a partir de 1920 i seguir-hi fins a la seva mort– està en estat similar de crisi sistèmica europea que Grècia i Itàlia.

Tot això ve a tomb del sisè volum d’aquestes glosses o breus assaigs –d’història cultural i biografies, de literatura i de política– que l’autor vilanoví ha publicat, amb el títol ben mariner de Senyes i aproximacions. 123 assaigs breus d’història cultural (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018), i que formen, amb els cinc precedents (des del 2003, com hem dit), més de mig miler de peces publicades en periòdics diversos o dites en fòrums i congressos, constituint el destil·lat fonamental d’una prosa amb vocació explicativa de la realitat actual i històrica, garbellada després d’una intensa activitat lectora.

Per fer possible aquest desplegament de coneixements històrics, literaris i polítics, a més dels viatges i converses mantingudes amb personalitats de primer ordre, d’aquí i d’arreu (de Miró a Espriu, de Palau Fabre a Panikkar, de Nèstor Luján a Joaquim Molas, d’Albert Manent al pare Massot, etc.), cal tenir en compte –una mica com en els bons temps catalans d’Eugeni d’Ors, associat a l’embranzida de la Mancomunitat de Prat de la Riba– la vinculació pública de Pi de Cabanyes amb institucions com la de les Lletres Catalanes i amb entitats com el Centre Català del PEN Club i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, totes les quals arrencaven del període de transició política (1975-1980) i que van tenir el període florent en el llarg mandat de Jordi Pujol (1980-2003). Aquest últim any inicia, justament i significament, aquest enfilall de glosses, a fi de recapitular i repensar el que ha vist, escoltat i llegit, del seu temps als més antics, de la mateixa manera que, políticament, ja va fer –ara fa trenta anys, el 1989– amb el llibre Repensar Catalunya.

Amb totes les abismals diferències que hi ha en les èpoques i caràcters respectius, es pot dir, també, que Pi de Cabanyes, com D’Ors, ha volgut fer present “les palpitacions dels temps”, amb la voluntat de fer “gasetilles d’eternitats” , amb l’objectiu d’enlairar la cultura i l’esperit de la nostra gent, i de superar –com va dir Josep Murgades el 2004, en un cicle de conferències a Vilafranca, commemorant el cinquantenari de la mort d’Ors– “els articles d’opinió avorridament monotemàtics i, sovint, d’un partidisme manifestament sectari”. Quinze anys abans, l’esmolat doctor reusenc ja s’avançava a retratar el que és el moment actual. I és que, tant Murgades com l’Oriol, provenen de l’escola crítica del Dr. Molas, a la UAB, en la intempèrie de finals dels anys seixanta.