Renaixement

Com que ho pro­gra­men tot el mateix dia i a la mateixa hora, dime­cres al ves­pre em vaig tro­bar sense saber on anar. En una lli­bre­ria pre­sen­tava nove­tat Gon­zalo Boye, l’advo­cat que ha fet que Car­les Puig­de­mont sigui un home lliure a tot el món tret d’Espa­nya i que divulga uns mis­sat­ges enigmàtics que aca­ben amb un “ahí lo dejo” que sem­pre pro­me­ten notícies espe­rançado­res. El seu lli­bre es titula pre­ci­sa­ment Ahí lo dejo. Fa anys hi havia hagut els “jut­ges estre­lla”. El procés ha fet ger­mi­nar estre­lles entre els advo­cats: Jaume Alonso-Cue­vi­llas –que ha fet el salt a la política–, Jordi Pina, Andreu van den Eynde, el mateix Boye... En con­seqüència, a la lli­bre­ria no s’hi cabia. A uns cent metres d’aquesta, inter­ve­nia Vicenç Villa­toro, també amb una nove­tat. Molt més lluny es pre­sen­tava un altre lli­bre, Cata­la­nisme, on vui­tanta polítics i intel·lec­tu­als de dife­rents mati­sos miren d’apun­tar solu­ci­ons al con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya i entre Cata­lu­nya i Cata­lu­nya. L’ha coor­di­nat Fèlix Riera. Vaig optar per Villa­toro, perquè hi era a prop i per ganes sin­ce­res. Aquell dia i aque­lla hora em van atra­par satu­rat de política i de procés. Ara: el lli­bre de Villa­toro es manté al marge de la política i el procés« Més aviat no. Més aviat hi entra per can­tons més sinu­o­sos. Es titula Massa foc, se situa a la Florència del Renai­xe­ment i conté uns diàlegs ima­gi­na­ris entre Savo­na­rola i Maquia­vel. Ima­gi­na­ris, però amb parau­les lite­rals dites en vida pels dos anta­go­nis­tes. Enmig, mol­tes fra­ses que ens sonen i ens són pro­pe­res, atribuïbles a polítics d’ara. El procés sem­pre pre­sent. La nar­ra­tiva de moment evita par­lar-ne però els lli­bres de no ficció o de mitja ficció com el de Villa­toro hi entren de ple. Villa­toro és un savi. Per escriure Massa foc s’ha impreg­nat de Florència i de Renai­xe­ment, i dime­cres, a base de pro­jec­ci­ons i del seu verb una mica tímid però sem­pre seduc­tor, va dei­xar de banda per un moment el pre­sent polític i va desen­tra­nyar el sig­ni­fi­cat ocult de pin­tu­res famo­ses que no diuen el que sem­bla i ens va fer pas­se­jar per la Piazza della Sig­no­ria. La des­me­sura de foc del títol es loca­litza en aquesta plaça que ara ens sem­bla l’epi­cen­tre de la civi­lit­zació. S’hi va cre­mar de tot, també lli­bres, pin­tu­res i gent. Però per què Florència va ser tan potent si no era ni de lluny la ciu­tat més gran ni més poblada d’Europa ales­ho­res« S’ho pre­gunta Villa­toro, que res­pon: perquè va tenir de líder Llo­renç de Mèdici, que tenia una idea i una ambició i sabia com mate­ri­a­lit­zar-les. “Ahí lo dejo”, hau­ria pogut afe­gir.

Fa poc par­lava amb un pròcer molt pròcer, ara reti­rat. Estava lle­gint Cata­la­nisme, l’altre lli­bre en dis­puta el ves­pre de dime­cres. Em va dir: “Busco, entre aquests vui­tanta, qui podria lide­rar un pro­jecte per a Cata­lu­nya.”