To de re per a mandolina

La setmana passada informaven de la creació per part de Núria Puyuelo i Laia Figueras de l’editorial Nanit, que té com a objectiu editar llibres infantils que es basen en cançons de l’anomenat Rock Català, entenent aquesta definició com els solistes i grups que van optar pel català en la música popular i comercial del país, sense que comercial sigui un menysteniment. El Rock Català, que va tenir la primera gran visualització escènica en el cèlebre concert del Palau Sant Jordi del juny del 1991 amb Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït, ha evolucionat i ha anat calant en la cultura popular i molts dels temes ja formen part del cançoner de les escoles, o com és el cas de Boig per tu, de Sau, de multitud de versions en diferents idiomes. El Rock Català ha tingut el suport d’una publicació especialitzada, com Enderrock, i ha aconseguit formar part de la cultura catalana com ho ha fet la Cançó. Però aquest patrimoni musical català que abasta des de principis dels seixanta amb la Cançó fins als últims grups d’ara, té un forat en què temo que es perdran moltes coses. Els setanta també van ser molt rics musicalment: Màquina, Tapiman, Secta Sònica, Pegasus, el Lone Star dels setanta, Atila, Esqueixada Sniff, Oriol Tramvia, La Banda Trapera del Río, infinitat de grups que cantaven indistintament en català, anglès o castellà però que van configurar la cultura contemporània de la música moderna del país amb les seves incursions en el jazz-rock, en la música progressiva, en la salsa, en el punk, en la música d’arrels mediterrànies. Potser aquest ha estat el mal, que a banda d’anomenar-la música laietana no s’ha trobat una etiqueta que aixoplugués tot el que es va fer. Quan diem Rock Català saben del que parlem ni que sigui reggae, però quan parlem de la música catalana dels setanta només es recorda que ja hi eren Sisa, Pau Riba i la Dharma, però sona a xinès esmentar l’Orquestra Mirasol i l’imprescindible disc Salsa catalana i To de re per a mandolina i clarinet.