Editorial a la Selva

En mig de la Selva hi ha una estació de tren amb el nom de dos pobles, Maçanet i Massanes, que no correspon ni a l’un ni a l’altre. En diem també l’Empalme perquè en aquell punt es connecten la línia ferroviària del Vallès i la del Maresme. He estat algunes vegades a l’estació. On són Maçanet i Massanes en mig d’aquell descampat? No es veu cap poblat ni fent visera. La gent de Maçanet i Massanes, la fan servir per anar d’un lloc a l’altre? Un matí de fred intensíssim, un grup de passatgers ens trobàvem a la sala d’espera, desproveïda de qualsevol punt de calor. Un frare caputxí amb túnica i sandàlies ocupava un banc. Els peus enormes sense mitjons obsessionaven els reunits. Tenien una atracció hipnòtica d’origen masoquista. Al seu costat seia una senyora tapada de dalt a baix. Només se li veien els ulls. La meditació sobre quina cultura s’adaptava millor al nostre clima, si la cristiana o la mahometana, es va fer inevitable.

Dissabte vaig ser a Maçanet, Maçanet de la Selva, per primera vegada a la vida. M’hi havia cridat Jordi Albertí, l’amo de l’editorial Gregal. Resulta que aquest poble remot on ni amb el tren que li dona anomenada s’hi arriba, té una editorial. El catàleg és extens. Els autors, alguns de coneguts, hi confien. Pels volts de Sant Jordi, Albertí els convoca a una festa. Els serveix un esmorzar al domicili de l’editorial i després els desplaça al teatre del poble per escoltar unes conferències i una intervenció musical. Dissabte em va tocar a mi ser un dels conferenciants. Em va fer una mica de pudor parlar davant autors i traductors que en saben més que jo, però endavant. Els vaig dir quatre coses sobre periodisme, que és el meu camp, no tant el d’ells. Van parlar també Josep Manuel Vidal-Illanes, autor menorquí, i la Neus Chordà, amiga i relacions públiques d’editorials i escriptors. Una feina difícil, i més ara, quan els diaris han baixat la paginació, sobretot la de la secció de cultura. Un jove al piano, una rapsoda recitant, un col·loqui agradabilíssim, i cap a Tordera a dinar.

Jordi Albertí m’explica que l’editorial li va bé. Dona feina a unes quantes persones, publica llibres a bon ritme. Com que és tan petita té molta capacitat de maniobra. “Si una llibreria ens sol·licita un llibre que nosaltres mateixos tenim exhaurit l’imprimim en cinc minuts i a la tarda ja el té.” Té la impremta al mateix local de l’editorial: una màquina de les dimensions d’un piano de mitja cua. L’edició s’ha simplificat i abaratit molt. El dinar acaba amb un brindis: bon Sant Jordi, fins l’any que ve. Veig autors feliços. Gregal els dona satisfacció. Una pregunta et vull fer, Jordi: agafeu el tren a Maçanet-Massanes, a l’Empalme? La seva dona i col·laboradora, la Isabel, s’avança en la resposta: “Mai; anem a Sils.”