La disculpa espanyola

L’any 1982 Espanya va convocar els països d’Amèrica llatina perquè comencessin a preparar una gran celebració del V centenari del descobriment d’Amèrica: 1992. Gairebé tots els representants estaven farcits de l’espanyolisme més ranci i van assistir a una reunió a la República Dominicana l’octubre de 1983, per crear “la Conferència” ad hoc, ben disposats a dir: “Sí, senyor!”. La comissió de Mèxic, però, de la qual jo mateix n’era secretari tècnic, es presentà amb idees diferents. En una reunió prèvia de dos ministres i tres acadèmics, un d’ells molt distingit (Miguel León- Portilla), havíem interpretat que una majoria dels mexicans i el mateix president de la República pensàvem que no ens podíem prestar a fer una festassa per celebrar l’incontrovertible daltabaix que va esdevenir a Amèrica com a resultat de la conquesta i la colonització de la corona de Castella.

Cal tenir presents xifres que parlen soles: al que se’n diu Mesoamèrica, entre 1520 i 1550, la població es reduí a la meitat, mentre s’enderrocaven les grans civilitzacions originàries. Però després va ser encara pitjor, ja que la caiguda demogràfica entre 1550 i 1650 va ser del 90%. Total: de cada 100 pobladors a la primera arribada d’europeus, a mitjan segle XVII en quedaven només 5. Per manca de mà d’obra per fer la feina que els peninsulars consideraven degradant i massa feixuga, va ser que es van fer venir africans en les més inhumanes condicions. Tampoc pensàrem els representants mexicans que fos vàlida la idea de descobriment, forjada al segle XIX, com si no hi hagués hagut presència humana digna de prendre’s en compte.

Però la transcendència del que va esdevenir a conseqüència del 1492 també s’havia de considerar; per això preferírem parlar d’un encontre de dos mons a partir d’aquell any i que comportà avantatges a la humanitat, malgrat les moltes, però moltes, desgràcies per als vençuts. La trobada a Santo Domingo va anar malament per als mexicans, ja que llevat de Costa Rica i Panamà, que es van abstenir, tots els altres van votar a favor d’Espanya... Recordo que en contra del document que vaig preparar, un senyor Yáñez Barnuevo, que era el president de la comissió espanyola, va declarar que els indígenes americans “no foren capaços d’elaborar idees abstractes”. Però un any després, a la reunió de Buenos Aires, gràcies a la caiguda de governs militars i als moviments diplomàtics, la truita es va girar del tot i la posició mexicana fou acceptada per tots, menys pel representant de Xile. Encara més: en una reunió a Centreamèrica que em va tocar presidir, el senyor Yáñez va declarar que havia après una gran lliçó i que, després d’haver-se mirat bé les coses, “davant del testimoni de qualitat de la societat nicaragüenca, en nom d’Espanya, demanava solemnement perdó pel que havia fet”. Davant de la freda resposta del públic, em va preguntar, inquiet, amb veu baixa, què en pensava del que havia dit, i li vaig respondre que el felicitava i li ho agraïa, però que hauria anat millor que hagués considerat que érem a Costa Rica...

Una carta amb una intenció semblant, potser poc oportuna, del nou president de Mèxic, elegit pel 54% de la població, ha esvalotat el galliner del nacionalcatolicisme, és a dir, el franquisme espanyol, i ha fet que ensenyessin tota la seva orella supremacista, en comptes d’aprofitar-la per ajudar a guarir una ferida que encara no s’ha tancat i, tal com anem, encara en té per molt... És curiós que el 2015 s’hagués demanat el perdó dels jueus, sense cap problema, per la seva expulsió ja fa un xic més de 500 anys.