Ser l’altre

Diu Mic­hel Houe­lle­becq que viure sense lle­gir és perillós, perquè t’obliga a con­for­mar-te amb la vida. I esta­reu d’acord amb mi que, de vega­des, la vida és una bona merda. La lec­tura, vista així, és una pos­si­bi­li­tat de feli­ci­tat, en la mesura que ens dona l’opor­tu­ni­tat de viure tot de vides pos­si­bles ali­e­nes a la nos­tra, la real, la rutinària, aque­lla que sovint enge­ga­ries a rodar. Abril no és el mes dels lli­bres, pels matei­xos motius que el pri­mer diu­menge de maig no hau­ria de ser el Dia de la Mare. Feu el favor de no com­prar un lli­bre per Sant Jordi perquè toca, perquè l’heu de rega­lar, perquè amb un a l’any ja n’hi ha prou. Aque­lla mena de lli­bres, pobres, que després de l’estiu, enfa­ri­nats de sorra i engan­xo­sos de mojito de la guin­gueta de la platja de torn, encara tenen la mei­tat de pàgines imma­cu­la­des. Sé, com Bor­ges, que el verb lle­gir –com el verb esti­mar i el verb som­niar– no suporta l’impe­ra­tiu. Heu de pen­sar que la capa­ci­tat lec­tora modi­fica el cer­vell: hi ha més matèria grisa al cap d’un lleó que de segons quin humà, i més neu­ro­nes als cer­vells que lle­gei­xen que en aquells que ho deses­ti­men. Quan lle­gim recreem el que ima­gi­nem. Se’ns acti­ven les matei­xes zones cere­brals que quan obser­vem el que passa en la rea­li­tat: lle­gir un lli­bre és viure’l en pre­sent. Com a obvi­e­tat, recor­dar que lle­gir habi­tu­al­ment ens per­met par­lar, escriure i comu­ni­car-nos més bé amb els altres. Ens fa savis. Ens fa empàtics. Ens fa lliu­res, sobre­tot, perquè apre­nem a tenir sen­tit crític, quel­com tan esca­dus­ser en els nos­tres dies, carac­te­rit­zats per una insubs­tan­ci­a­li­tat i una apa­tia super­la­ti­ves que fan fere­dat.