Les mirades d’odi

En qual­se­vol altre lloc del món, això que ens ha pas­sat aquí hau­ria gene­rat movi­ments de pro­testa durs i vio­lents, alçaments armats i molta, molta, moltíssima mala llet. En canvi, després de set anys de blo­que­jar l’aspi­ració d’almenys la mei­tat de la població cata­lana, i donar cla­te­llots a un bon gra­pat de ciu­ta­dans pacífics l’1 d’octu­bre, l’única cosa que es va fer va ser una pro­cla­mació més o menys solemne al Par­la­ment, i reti­rar-se dei­xant les por­tes de la Gene­ra­li­tat ober­tes perquè hi entrés la ven­jança judi­cial i el 155 sense fer més mal del neces­sari. I col·locar llaços grocs, arreu. Com París a les por­tes de l’ocu­pació nazi, o Roma en el moment de ser alli­be­rada, o Bar­ce­lona el gener del 1939: les auto­ri­tats van decla­rar la situ­ació de “ciu­tat oberta” perquè l’inva­sor hi entrés sense obs­ta­cles i no hi hagués més mal del neces­sari. Després venien aque­lles imat­ges fal­ses i humi­li­ants –o tri­om­fants, segons es miri del cos­tat dels der­ro­tats o dels vic­to­ri­o­sos– de les tro­pes entrant en des­fi­lada i enmig de cele­bra­ci­ons, en lloc de fer-ho peno­sa­ment a trets i metra­lla i obrint-se pas entre un munt de cadàvers.

Aquí el govern va optar per decla­rar la Gene­ra­li­tat “ciu­tat oberta” i aban­do­nar els des­pat­xos, i entre­gar-se a l’exili o bé als jut­ges espa­nyols, per evi­tar els danys que pro­vo­ca­ria un Estat espa­nyol obrint-se pas per atu­rar una inde­pendència defen­sada pels ciu­ta­dans i pot­ser pels Mos­sos d’Esqua­dra. Ara, els tenen a la presó i els jut­gen al Suprem com si en efecte ho hagues­sin fet, i els fis­cals i els guàrdies civils i poli­cies que hi són cri­dats han d’inven­tar-se un relat de violència absurd que no aguanta el con­trast dels milers i milers d’imat­ges enre­gis­tra­des, on en lloc d’armes i resistència armada el que hi havia eren càntics, algun insult i mira­des d’odi. Mira­des d’odi!

Provi vostè de man­te­nir el 50%, o el 65% d’Iceta, o el 47%, és igual, d’una soci­e­tat amb les aspi­ra­ci­ons blo­que­ja­des durant més de 7 anys, sense cap altra sor­tida que accep­tar que allò que vol no es farà mai. Provi vostè la irres­pon­sa­bi­li­tat d’humi­liar-la, negar-la, riure-se’n, ano­me­nar-la infan­til i adoc­tri­nada, a aquest 50%, o 65%, o 47%, durant 7 anys seguits, i impe­dir que la seva aspi­ració tin­gui una via ins­ti­tu­ci­o­nal on fer-se pos­si­ble. Provi-ho. I si, al final, l’únic que rep és algu­nes feri­do­res mira­des, és que vostè ha estat de sort.