Les vuit i tretze minuts

No sé si som conscients que de tots els episodis de la història de Catalunya, inclosos els que Borja de Riquer marca com a estel·lars en el seu últim llibre col·lectiu i que es remunten a quan vestíem pells i caçàvem cérvols, cap no haurà estat tan profusament analitzat i remenat com el del primer d’octubre del 2017. En realitat, el que s’obre el setembre d’aquell any i es tanca al final del mes següent. Orson Welles ens va presentar la vida d’un difunt explicada pels seus amics, cada un a la seva manera. Anys més tard, Akira Kurosawa va plantejar un delicte sobre el qual la víctima, el culpable i els testimonis projecten punts de vista no coincidents. En el judici del Tribunal Suprem contra l’independentisme més de cinc-cents testimonis fan la dissecció d’aquells dies atabalats. Els interroguen mitja dotzena de fiscals. Els re-interroguen una dotzena o més d’advocats. La narració es multiplica, el detall aflora hora a hora, minut a minut. Quan sembla que no es pot dir res més de les vuit i tretze minuts del matí del dia del referèndum, una altra veu l’enriqueix o el contradiu. Han passat dos mesos des que el judici va començar. No és ni a la meitat. Les vuit i tretze minuts del matí del primer d’octubre del 2017 encara té molt per dir-nos. Hi hem d’afegir els llibres que publiquen els acusats i alguns dels seus advocats. Carles Puigdemont també n’ha tret un des de l’exili belga. Anuncia que es reserva el definitiu per quan el judici estigui acabat i sentenciat.

Borges ve al cap. Funes tenia tanta memòria, interioritzava i fixava tant els detalls, que el gos que havia vist a les vuit i tretze minuts no el reconeixia a les vuit i catorze. El creador del personatge conclou que, en conseqüència, no podia pensar, perquè pensar és abstraure. Podrem pensar aquells dies si ens en desentranyen els minuts i els segons? O tot és una maniobra per confondre’ns i fer-nos-en alterar el record? I una altra cosa: un judici tan dilatat aclarirà res? Aquil·les va dividir tant el temps i l’espai que encara és l’hora que hagi d’atrapar la tortuga. Al final de tantes enquestes, els amics de Kane no li troben el secret que els intriga i posa en acció. En periodisme, sempre és preferible la crònica curta a la llarga. La curta condensa i aviat arriba a la conclusió. La llarga de tant que diu ho enreda tot. Borja de Riquer haurà de resumir.

El judici ja es podria haver acabat. Per què insistir-hi més? Per què cinc-cents testimonis reincidents? I mentrestant, els acusats a la presó, que és el fet més ignominiós, la tortura d’haver d’escoltar tantes declaracions i contradeclaracions a banda. Nosaltres podem apagar el televisor. Ells, no. Fan cara de cansats, d’envellir-se, de no tocar quarts ni hores ni minuts.