La setmana

Malgrat tot, ha estat una bona setmana. D’entrada, una magnífica entrevista de Jordi Évole al papa, una autèntica fita periodística; a continuació, tenim en Jordi Basté publicant un llibre, Els meus cafès amb gent interessant i fa televisió. Em pregunto com troba el temps per fer tanta cosa i tan ben feta. I en tercer lloc he acabat un dels meus llibres favorits, que he rellegit amb fruïció: els Assaigs de Montaigne, però traduïts al català pel Vicent Alonso; una traducció impecable, per cert.

Han passat més coses estimulants, i això que estem travessant un judici sarsueler, on guàrdies ensinistrats relaten la seva por (ells?, por?) per les mirades d’odi. Una multitud, exercint el seu dret a manifestar-se, sense armes, sense aldarulls i amb les mans aixecades o llançant clavells, com en la primavera portuguesa.

I l’Iceta? Ai, home, quin embolic que tens! Quan dius el que penses se’t tiren a sobre i aleshores has de dir exactament el contrari.

I tot plegat, enmig de la injustícia més roent: tenir empresonats innocents! O a l’exili! I fer-ho forçant la maquinària legal, i negant l’ús de documentació gràfica (on s’és vist?) amb excuses de mal pagador.

El nivell cultural dels guàrdies civils –que ells sí que van fer un cop d’estat– és el que s’esperava de la seva escassa formació; però que es repeteixin com lloros fa sentir vergonya aliena. Demostrar que les víctimes eren victimaris és patètic.

Tornem a les coses agradables de la setmana: quin magnífic programa és Està passant! Tot es mou?, perfectament equilibrat i amb algunes connexions molt útils. I ara, recentment, tenim els caps de setmana Atrapa’m si pots, que és una pura delícia.

Tenim una televisió magnífica, i per això li tenen tanta ràbia. I els índexs d’audiència són molt enlairats, per això li tenen tanta por. Com ara Cayetana Álvarez de Toledo, que, com es deia en una piulada, el dia que s’adoni que les seves sigles són CAT tindrà un disgust!