A contracor

Vet ací l’article que no hauria volgut escriure mai. Des del veritable món independentista, el que ha hagut de patir tota mena de menyspreus durant anys, fins i tot de part de sectors dits catalanistes, la sensació d’engany és total. Després del referèndum de l’1-O, cap de les promeses fetes pels nostres governants (resultat vinculant, estructures d’estat, etc.) no es van complir. Poden donar mil i una explicacions escaients, però no ens traurem mai del damunt la sensació llastimosa que, el poble anava per una banda i algun dels seus governants, qui sap on volia anar!

Hi ha una realitat de la qual ningú no vol parlar i que tard o d’hora caldrà afrontar: i és que, com tot a la vida, la independència té un preu. El cost final dependrà de moltes circumstàncies, però coneixent l’Estat espanyol, no serà pas un preu assequible. A Catalunya, els nostres governants afirmen pertot arreu ser independentistes, però no han tingut mai en compte aquesta frase de Maquiavel (escrita en el context d’El Príncep, però que podem aplicar perfectament a la nostra situació): “...Si un governant no està disposat a renunciar a la moral quan les circumstàncies així ho exigeixin, val més que es dediqui a una altra cosa.”

Com ja hem vist, Espanya no ha tingut, ni té, ni tindrà mai cap mena d’escrúpol a actuar immoralment per a no abdicar en la salvaguarda de la seva falsa unitat. Però, davant Maquiavel, un reguitzell d’aprenents de Gandhi bramaran: “Els catalans no hem de ser com els espanyols! Som molt millors! Nosaltres tenim valors de respecte democràtic i de justícia que no ens permeten embrutar-nos les mans...!”, cosa que, sigui dit de passada, sí que fan la resta d’estats del món. Pobrets. No tenen els coneixements bàsics que calen per a bastir un estat. Es veu que els catalans hem d’ésser impol·luts, sants immaculats. La nostra superioritat moral ens ha de fer passar a la història com a exemples de puresa i raó democràtica, en la qual tots els pobles del món s’emmirallaran. Per cert, vist de prop, això no deixa de ser un pecat de supèrbia.

El govern Puigdemont-Junqueras va tenir diverses propostes serioses sobre què és allò que calia fer per arribar amb garanties a la independència. Propostes que demanaven diversos preus a pagar i, fins a un cert punt, seguir les consignes de Maquiavel. Propostes que jo sé del cert que eren sòlides i mesurades i amb el resultat d’una independència de facto posterior a l’1-O. Per això Espanya estava tan neguitosa. Malgrat tot, aquell govern les va rebutjar totes. Algun dia sabrem el perquè. I no ens valen excuses de mal pagador: que no diguin que no els semblaven propostes serioses, perquè ho eren; i que tampoc no diguin que no volien patir càrrecs de consciència en cas d’un escenari violent, perquè aleshores demostraran que no sabien amb qui es jugaven els quartos. Amb bones parauletes i amb la raó democràtica, a Espanya no arribaràs mai enlloc. I en l’Europa actual, encara menys.

Una altra realitat de la qual no es parlarà mai gaire: coneixent l’Estat espanyol, i pel fet de tenir l’enemic a dins de casa, en els primers moments de la naixent República Catalana, per força, algunes llibertats, a contracor, quedarien restringides o sotmeses a un cert control. Cal tocar de peus a terra si realment volem ser independents.

És trist haver de recordar que ho havíem tingut a tocar si s’haguessin fet les coses com calia. I aquesta sensació d’engany entre molts independentistes costarà de pair. Això els porta a considerar l’abstenció en les pròximes eleccions al Congrés de Madrid. Tanmateix, la meva reflexió, que no és servil ni covarda, em fa tenir el parer contrari. Crec que cal anar a votar sempre. El 28 d’abril, també. Malgrat que alguns caps de brot diguessin que això ja no caldria fer-ho mai més. Cal votar una opció “presumptament” independentista. La que el lector vulgui. Si cal, que ho facin a la sort. O que ho facin tapant-se el nas com aquell qui recull les deposicions del gos. El que és important és no donar munició de propaganda als porcs habituals. Això sí, que els nostres representants no creguin pas que aquest vot serà gratuït. També tindrà un preu, com tot a la vida.

A contracor escric aquest article. A contracor molts independentistes anirem a votar opcions que ens han decebut. A contracor alguns dirigents, avui venerats, van fer coses que no volien fer (inclòs el referèndum que potser, si haguessin pogut, haurien aturat). I a contracor, després, van fer coses de les quals segurament ara es penedeixen. Tant de bo arribi el dia que en aquest país definitivament lliure puguem fer les coses de bon grat.