I, per fi, la Fabra i Coats

El 2012 s’inaugurava el centre d’art contemporani de Barcelona a l’antiga fàbrica Fabra i Coats amb més dubtes que certeses. Al més pur estil de les polítiques culturals d’aquest país, s’havia fet una inversió en el continent (un bon continent, les coses com siguin), però els continguts quedaven indefinits. Es va considerar que no era prioritari nomenar cap director. El sector, cremat per la desarticulació de Santa Mònica i pel fracàs del projecte del Canòdrom, mai es va acabar de creure que la Fabra i Coats pogués ser el lloc per poder començar a normalitzar la situació anòmala de les arts visuals en una ciutat que només s’emmiralla en les grans capitals europees en el que vol. El balanç d’aquests primers set anys de vida és desigual, però malgrat o potser gràcies a aquest buit de poder és d’agrair que s’hagin fet exposicions lluminoses d’artistes d’una generació maltractadíssima, la de Joan Morey, Carles Congost i Mireia Sallarès (aquesta, en curs). A les acaballes de la legislatura, que en general ha estat poc sensible amb les arts visuals, finalment la Fabra i Coats tindrà directora: Joana Hurtado (1979), escollida per concurs. Hurtado ve de picar pedra, i dura, a Can Felipa. Està més que preparada per al repte. És llàstima que, com deia fa poc Joan M. Minguet, s’hagi tardat tant a confiar en aquesta generació per treure les institucions artístiques del seu estat de letargia i encotillament. Esperem que l’efecte Hurtado sigui l’inici d’una nova era regeneradora.