I d’Espanya, què?

I d’Espanya, què? No en pensen parlar? Només pensen parlar de Catalunya, aquesta campanya electoral? Les grans propostes que tenen les principals formacions polítiques espanyoles són posar-se la paraula Catalunya a la boca cada dos per tres, per dir-nos tot plegat que ni aigua, no ens pensen donar? A mi em semblava que si jo fos un senyor d’Albacete, de Terol, de Burgos o de Ciudad Real, potser, en plena campanya electoral d’unes eleccions per governar Espanya, voldria saber què em proposen per millorar la meva vida quotidiana. Però es veu que no. Si hem de fer cas dels grans missatges electorals dels partits espanyols, al senyor d’Albacete, de Terol, de Burgos i de Ciudad Real el que li preocupa és què passa a Catalunya, si ens aplicaran o no el 155, si acabarem tots a la garjola o si tenim o no llaços grocs a les façanes dels edificis. Colossal, la preocupació que tenen aquests senyors per Espanya i els espanyols. Ni què fa la policia política, ni l’arribada de la ultradreta, ni les taxes d’atur ni res de res. No sé què m’estranya, si a les eleccions andaluses ja es va parlar més de Catalunya que d’Andalusia. Som, senyors meus, a l’epicentre. A l’epicentre per rebre, és clar, no pas perquè solucionin res. Per pescar vots a costa nostra. No pas perquè els preocupi la situació. Perquè si els preocupés Catalunya, i valgui la redundància, estarien immensament preocupats per les condicions vergonyoses amb què, per segon cop (recordin les del 21-D) nosaltres celebrem les eleccions. Amb candidats a l’exili i amb candidats a la presó. La campanya electoral ja és en marxa i uns quants candidats (Sànchez, Junqueras, Rull, Turull...), en comptes de fer mítings, es passaran el dia asseguts al banc dels acusats del Suprem. Una vergonya. Les candidatures independentistes no només no poden fer campanya en igualtat de condicions sinó que, si es queixen, encara se’ls respon que és per culpa seva, perquè no s’haurien d’haver proclamat uns candidats com aquests (que els recordo que no tenen cap condemna). I preparin-se que al darrere en ve una altra amb les mateixes o pitjors condicions. Som a Espanya, senyors meus.