Tribuna
Educar per a la vida
“Educar per a la vida” ha estat un concepte força repetit en l’argot pedagògic. Es contraposa a una educació basada en l’utilitarisme i, sovint, d’esquena a les necessitats vitals de l’alumnat. Es deia: “A l’escola has d’anar a aprendre per fer-te un futur”; “has d’esforçar-te i sacrificar-te, treballant i estudiant de valent, per poder sortir-te’n a la vida”. Sí, durant molts anys aquest ha estat el paradigma dominant. Encara ara, es manifesta que a l’escola s’hi va per aprendre tot allò que et permetrà accedir al món adult, professional, per gaudir de la cultura i exercir plenament com a ciutadà. També se sol repetir que si t’espaviles, si t’esforces, si treus bones notes i ets dels que poden escollir estudis superiors, llavors, et podràs guanyar bé la vida, millor que els teus pares. I si segueixes treballant, estudiant i esforçant-te els teus fills i nets encara podran viure millor que tu.
Tanmateix, aquest paradigma ja no pot sostenir-se, almenys amb aquests arguments. Disposar d’una titulació superior no és cap garantia de trobar una bona feina (encara que no tenir-ne t’ho faci més difícil). Però, en tot cas, cal preguntar-se si “educar per a la vida” ha de servir per a tenir una bona feina, o per a disposar de grans coneixements acadèmics, o per anar superant cursos i avaluacions escolars. En definitiva, quan ens referim a l’actual sistema educatiu, quin significat podem donar a “educar per a la vida?
Potser ens hem de plantejar que si volem que l’escola eduqui per a la vida primer ha de deixar que la vida s’expressi en plenitud. En aquest sentit, la veritable transformació pedagògica serà l’alliberadora dels constrenyiments de les expressions vitals de l’alumnat i del professorat. No es pot pretendre educar per a la vida sense deixar que, precisament, la vida s’expressi, es manifesti, ens interpel·li.
Per això caldria disposar d’un currículum vital que dotés de sentit l’escolaritat dels nois i noies i no com ara, que tenim un currículum amarat de continguts d’escassa significació per a l’alumnat. És més, concebre els espais aula, centre o escola com a quelcom tancat, aïllat de l’entorn natural o social, representa una negació de l’aposta per una pedagogia de la vida. Quantes experiències vitals es malbaraten diàriament quan s’impedeix que els nostres escolars abandonin les seves aules, classes, centres tancats? Per què no se’ls permet que surtin als carrers, a les places, als mercats, als boscos, als rius, a les muntanyes del nostre país en dies assolellats i esplendorosos? Si eduquen per a la vida anem a trobar-la on millor es manifesta. Ens atrevirem a organitzar l’escola perquè la vida es faci present en la quotidianitat i no sigui només un projecte de futur incert i, per molts, sempre inabastable?