El pallasso que fa riure

Confessió: no m’agraden els pallassos, no m’agrada el circ. El circ el vaig avorrir quan vaig tenir l’edat adequada per observar que els lleons que sortien a la pista estaven mig adormits i tenien la pell arnada i empolsegada, i que el domador era el mateix home que a la mitja part venia els números d’una rifa que no tocava mai. A col·legi ens havien prèviament repartit uns vals que prometien una entrada gratis. També hi havia trampa: la taquillera no trobava mai que els vals servissin per a la funció a la qual volíem accedir. Els pallassos, que no m’havien fet riure, a la sortida pessigaven el cul de les dones. No m’agraden els pallassos? Bé m’he divertit amb els germans Marx, Keaton, Chaplin... No m’agradaven ni em feien riure els que venien amb els circs que una o dues vegades a l’any s’instal·laven a la plaça Fivaller. Potser és que no els entenia, quan parlaven. Aquells jocs de paraules en un castellà que llavors ignorava... Els Marx els vaig entendre de més gran. He vist passar des de llavors molts circs. L’alegria que passa. He deixat que passessin. Fins i tot el Raluy, que promet renovacions, i sobretot el Cirque du Soleil: massa sofisticat, net i algebraic. El circ ha de tenir una mica de pols. No tanta com aquells lleons, una mica. També perill.

A principi de la temporada teatral vaig adquirir unes entrades per anar a veure al Lliure una obra d’Arthur Miller. Dimecres de la setmana passada va ser el dia de la funció. No era Arthur Miller sinó Henry Miller. ¿Havia escrit teatre, Henry Miller? ¿M’ha agradat mai alguna cosa seva que li hagi llegit? Vaig consultar el programa. Anava de les “confessions” d’un pallasso. Entre una cosa i l’altra ja hauria girat cua. Els pallassos que ploren encara em fan més angúnia. L’equívoc em va ser beneficiós. L’obra es titula El somriure al peu de l’escala. La dirigeix Ramon Simó. L’ha traduïda, molt bé, Màrius Serra, el nostre especialista en jocs de paraules, que n’ha reservat unes en castellà per evocar el castellà dels pallassos. La interpreta, fantàsticament, Jordi Martínez, cap d’un elenc també molt bo. És bàsicament un monòleg. És trist i dramàtic, però pel mig s’introdueixen números d’una gran comicitat. Martínez és un actor que fa de pallasso. La imitació és perfecta. Això és el que espero d’un pallasso. Si tots són com ell, torno al circ així que en passi un.

Com a element d’escenografia hi ha una vela de circ en miniatura. Els Reis me n’havien duta una d’igual, més petita. La pista era de paper de vidre per imitar la sorra. Uns pallassos vestits de roba que tenien imants a les mans feien acrobàcies als trapezis. Com que dins era molt fosc, el pare m’hi va instal·lar una bombeta. Feia la mateixa claror que la del teatre. Una mica més i em poso a plorar. Ridi, pagliaccio.