La guerra freda digital

La detenció de Julian Assange, refugiat durant set anysa l’ambaixada de l’Equador a Londres, no ha estat una qüestió diplomàtica habitual dels litigis entre els estats, sinó una operació que es podria emmarcar en la guerra freda de l’era digital. És una prova que els conflictes del futur es lliuraran en el camp de la informació tecnològica que està al núvol d’internet, està a l’abast de tothom i trastoca, per tant, la seguretat de les grans potències, dels estats, institucions de tota mena i de tota col·lectivitat humana.

El fundador de Wikileaks, un australià de 47 anys, va posar de cap per avall els secrets del Pentàgon, de l’exèrcit britànic, de totes les tropes de l’OTAN i dels exèrcits aliats en plena guerra de l’Iraq i l’Afganistan. Els centenars de milers de documents secrets filtrats per ell foren distribuïts entre cinc diaris occidentals que començaren a difondre’ls com si fossin exclusives obtingudes pels serveis d’investigació de les seves redaccions. A Barcelona, ho recordo prou bé, un sotsdirector del diari El País va convocar la premsa per presentar aquelles informacions que posarien en evidència la veritat amagada i les mentides en els poders polítics, militars i econòmics del món occidental. Vaig comentar en aquella reunió qui i com desxifraria tants milers de secrets que s’havien obtingut parant la mà a Wikileaks. Curiosament, al cap d’unes setmanes les informacions es van anar restringint fins al punt que aquelles exclusives compartides per The Guardian, Le Monde, El Pais, la Repubblica i Der Spiegel van acabar desapareixent del tot.

Julian Assange feu saltar l’alarma en tots els serveis secrets occidentals perquè va exposà documentalment la part més lletja de la guerra, els abusos, les morts d’innocents, la tortura i altres accions dels estats. El fundador de Wikileaks fou perseguit i s’amagà a Suècia, Berlín, i Reykjavík fins que trobà l’asil a l’ambaixada de l’Equador a Londres. El president equatorià, Rafael Correa, alineat amb els governs de caràcter bolivarià de Sud-amèrica, li donà fins i tot la nacionalitat equatoriana.

Edward Snowden, un empleat de l’Agència de Seguretat Nacional, va difondre el 2013 milers d’informacions extretes dels sistemes informàtics de la CIA i de l’agència per refugiar-se a Hong Kong i, finalment, aconseguir arribar a Rússia, on viu protegit pel govern del president Putin. El factor Kremlin cal tenir-lo també molt present en aquesta lluita per la informació i per la propaganda per influir en les eleccions que donaren la victòria a Donald Trump el 2016, en els resultats del Brexit d’aquell mateix any i en l’interès de Moscou a desestabilitzar la Unió Europea i tot allò que representin els valors democràtics en el món occidental.

No és casual que el ministre Salvini hagi rebut diners de Rússia per la seva darrera campanya electoral i que, en contrapartida, l’home fort de la política italiana, d’extrema dreta i xenòfob, s’hagi arrenglerat en el grup dels països i partits euroescèptics per canviar aspectes fonamentals de la Unió Europea. És indicatiu que la reacció de Moscou a la detenció d’Assange hagi estat acusar la Gran Bretanya d’estrangular la llibertat del fundador de Wikileaks.

La condemna de l’expresident Carles Puigdemont en saber-se la seva detenció es pot explicar per les relacions que el periodista australià mantingué amb el procés. Hi ha una visita de quatre hores d’Oriol Soler, que formava part de l’estat major del procés, la tardor del 2017 a l’ambaixada equatoriana a Londres i també un reguitzell de tuits d’Assange a favor de la causa independentista a Catalunya. Com que, afortunadament, se sabrà tot un dia coneixerem l’abast de la implicació del fundador de Wikileaks en el procés.

La situació d’Assange a l’ambaixada equatoriana es va deteriorar des que Lenin Moreno substituí Rafael Correa com a president equatorià. El nou president va aparèixer a la televisió mentre Assange era foragitat a la força de l’ambaixada equatoriana dient que “la conducta agressiva de Julian Assange, les hostils i amenaçadores declaracions de la seva organització contra l’Equador, especialment la transgressió dels tractats internacionals, ha portat a una situació en què l’asil del senyor Assange és insostenible i ja no és viable”. La resposta de Correa fou fulminant en qualificar Lenin Moreno com a “president nefast de l’Equador, demostrant la seva misèria humana al món”.

El president de Wikileaks fou detingut tot just perdre la condició d’asilat a l’ambaixada equatoriana. L’ordre de detenció venia dels Estats Units, que acusaven Assange de conspiració. Passà pel Tribunal Suprem de Londres i es troba empresonat. Comença un llarg procés en què els defensors de l’australià invocaran la llibertat de premsa i intentaran evitar que sigui extradit als Estats Units. És molt probable que acabi en un tribunal nord-americà, però els britànics no ho posaran fàcil. La seguretat acabarà imposant-se sobre la llibertat. Però extraure material informatiu utilitzant els mecanismes de les noves tecnologies no pot ser bo per a la salut pública. La llibertat de premsa és una altra cosa.