Perpinyà

Dimecres de la setmana passada el rector de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia, Fabrice Lorente, em va fer el lliurament del títol de doctor Honoris Causa per aquella universitat. Vaig sentir-me honorat i em vaig mostrar agraït.

Vull recordar ara que en aquella cerimònia i en resposta a l’elogi que em va fer el professor Julien Lugand vaig voler subratllar diverses idees. La primera de totes, els diversos lligams personals que m’uneixen sentimentalment amb Perpinyà per raons familiars i també per raons polítiques. En segon lloc vaig voler insistir en la percepció paradoxal de dues ciutats, Perpinyà i Girona, que estan alhora tan a prop i tan lluny. Em vaig referir als efectes de la frontera i a la ruptura diversa i successiva d’aquest efecte més psicològic que real. Un passat comú i compartit, una història i una cultura comunes, transcendeixen l’efecte de la frontera i a l’hora de l’Europa del segle XXI i de les comunicacions amb alta velocitat els contactes i els intercanvis transfronterers no poden fer sinó augmentar, enriquir-se i diversificar-se.

Després vaig voler fer referència a L’Exilíada, a la recepció que França feu dels milers d’exiliats, de les dificultats i de la duresa dels camps, al testimoni, aportat per Jordi-Pere Cerdà, d’Arístides Maillol comparant el pas dels refugiats pel coll de Banyuls amb la fugida d’Egipte, i al judici sever que li va merèixer a Jordi-Pere Cerdà aquesta dramàtica recepció.

En canvi, superades les contradiccions de la guerra i de les circumstàncies que van posar França al peu dels cavalls del feixisme, vaig voler posar l’accent en l’acollida als refugiats que van triar de viure enyorats a la Catalunya francesa. Pau Casals, Pompeu Fabra, Carmel Rosa i Antònia Adroher, i com a compendi del drama col·lectiu Josep M. Corredor, gironí i jugador del Girona. L’osmosi transfronterera com un camí de llibertat.